hablar de tus cabellos, de tus labios, de tus ojos

III Aniversari ACAPIVAIC

Nunca sabrás el loco deseo que me tortura...

Nunca sabrás el loco deseo que me tortura

de cautivar tus labios bajo mi boca ávida,

y sentir el latido de tu sien en mi mano

aprisionada como un pájaro aterido.

Pero no sabrás nunca nada de mi deseo.

Nada de cuando pienso desgarrar con mis dientes

los azules canales de tus venas

y juntos morirnos desangrados,

confundidas las sangres.

Elegía. Pablo García Baena

Participe en l’exposició que l’Associació cultural d’artistes plàstics i visuals d’Alzira i comarca ACAPIVAIC ha organitzat per a celebrar el seu tercer aniversari.

L’obra que presente és aquesta:

Título: Ni te hice mío, ni te haré , creo. 

Dimensiones: 107x 80 cm 

Técnica: Óleo sobre contrachapado.

      “La idea d’oferir a la vista pública el cos va ser grega. Els grecs donaren al cos masculí el lloc de la bellesa. Una bellesa encarnada en els cossos dels atletes joves, el substrat bàsic de la bellesa primigènia. Així apareixen les primeres escultures: els kouroi magnifiques escultures realitzades per a honrar al joves guanyadors de les competicions esportives, dels Jocs. En deu segles el Mediterrani s’omplí de belles i plurals estàtues de nus masculins, d’atletes, herois i Déus olímpics. El Mediterrani fou un mar de déus plurals, de morals obertes, d’ànsia d’hedonisme i de sana i ritual luxúria. Fins que al cristianisme començaren a molestar-li. La història del nu masculí sofriria una època d’ocultisme.”

Los placeres de la pintura. Luis Antonio de Villena.

      Pinte per l’eroticitat que representa el cos nu masculí, per la seducció de la imatge, per la cosificació o materialització que provoca la pintura, per la meua llibertat. Pinte per oferir a la nostra mirada, públicament sense ocultació, sense prejudici, pintura convertida en carn. Però continuem amb la història.

     “Donatello amb el seu David torna a cridar l’atenció sobre el nu masculí i el renaixement s’encarregarà de recuperar l’atenció gratuïta i pública sobre el cos nu amb la circulació de les imatges mitològiques en un procés descrit per Erwin Panofsky com la síntesi retrobada. Apareix l’erotització de la mirada. I esta erotització afecta també a les imatges religioses. L’església condena la nuesa del cos i el caràcter lasciu dels pensaments que puga suscitar. Però la sensualitat de les imatges religioses serà un fet, arribant a un paroxisme en les pintures i les escultures d’èxtasi i com a exemple l’escultor Bernini.

La representació del cos es converteix en una autèntica i conflictiva celebració de les carns.

Més enllà de les estratègies de seducció pròpies de la pintura eròtica, l’exaltació pictòrica del cos funda una eròtica de la pintura.”

Historia del Cuerpo (I) del Renacimiento a la Ilustración. Cap. 10 La carne, la gracia, lo sublime. Daniel Arasse.

 Al pintar la sensació d’una vida palpitant baix la pell, el calor de la sang, la pintura parla del plaer del color, de la plaent temperatura cromàtica, de l'exquisit volum tridimensional parla amb exactitud d’un desig de tocar, és el que entenc per "eròtica de la pintura".