En desembre vaig comprar en màlaga un xicotet llibre que recollia varies cartes i conferències de un tal Stefan Zweig amb el títol de “El misterio de la creación artística” de l’editorial Sequitur. L’autor el desconeixia però el títol m’atrapà, l’he llegit i rellegit i continue descobrint fragments meravellosos i magníficament descriptius del quefer artístic, em sent molt reconegut als textos. En desembre també pintava un quadre on deixava gran part del fons blanc brut sense tocar i part de la figura deixant-la inacabada, ja m’havia passat abans. L’aparença sembla de inacabament, però no! Volia deixar-lo així, el perquè no m’ho pregunteu, però també m’inquietava, estaré fent bé? Perquè no trobe la necessitat de continuar pintant-los, perquè ature la feïna ací? Perquè els trobe com acabats?
Fins que caigué a les meues mans el xicotet llibre que abans vos he esmentat. Vos llegiré un fragment:
¿cómo?, objetarán ustedes, mis amables oyentes, ¿el artista no estaría en sus cabales, no sería dueño de sus cinco sentidos, mientras produce las obras más hermosas?. Imposible. Y quizá me explico mejor diciéndoles que no está con sus propios sentidos, que no es dueño de su propia razón, pues toda creación verdadera sólo acontece mientras el artista se halla hasta cierto grado fuera de sí mismo, cuando se olvida de sí mismo, cuando se encuentra en una situación de éxtasis. Y permítanme ustedes recordarles en esta oportunidad que la palabra griega ektasis no significa otra cosa que “estar fuera de sí mismo”.
Ahora bien; si el artista está fuera de sí mismo mientras produce, ¿Dónde se encuentra? La contestación es muy simple. Está en su obra. Mientras crea, no está en su mundo, en nuestro mundo, sino en el mundo de su obra, y por esto mismo es incapaz de observarse a sí mismo.
Quan pinte, partisc del llenç en un blanc pur en alguns casos i en altres un blanc brut, sempre ho he fet així. Però al principi cobria o feia desaparèixer esta superficie blanca el més aviat posible i en la seua totalitat, i a continuació dibuixava el motiu a pintar. Però a l’afegir materia al llenç perdia, perdia algún traç nerviós i molt expresiu, algún color transparent i pur, saturat amb molta poca quantitat de pintura, una qualitat bella per directa i espontanea, …i sempre passa en les primeres sessions de treball cada dia que pintava sobre el mateix quadre avançava però també perdia molt, sepultava bellesa capa sobre capa, i no havia tornada enrere, el que en un dia de pintura considerava magnífic al continuar pintant en altra sessió i necessitar cobrir-ho per continuar pintat la figura desapareixia. La bellesa venia i se n’anava i el resultat sempre era bó, aspai!,bell, el quadre pintat, i acabat amb el motiu que pretenia des d’un primer moment, el que duia al cap, però era atrevit? Té vida? Reflexa eixe mon propi de la obra que per una vesprada m’ha deixat endur, extasiar?...com podria retindre tots els moments intensos de bellesa de totes les sessions en el llenç acabat? Sóc capaç de no perdre res? Per això m’agrada el blanc en el llenç, però vist com a contingut de l’obra mateixa. Abans de la primera pincellada, del primer traç, ja està el blanc ordenant l’espai, invocant el sorgiment de les formes, organitzant-les, deixant pas al color. No és un blanc pasiu, neutre, recolça la meua invasió de la seua superficie, silenciosamente em permet construir el que les meues mans i la meua ment dirigeixen, però provocativament fa aparèixer la bellesa colpidora del mon de la obra, la que no es sap d’on ve, ni perquè ve, no és el del meu cap sols se n’aprofita de les meues mans. EL BLANC DE LA IMPRIMACIÓ VULL QUE ESTIGA PRESENT ALS MEUS QUADRES, considereu-ho com una mostra de respete i un manifest pictòric i personal. Poc a poc m’he donat compte de que allò que em passa amb el blanc també ocorre amb altres colors que utilitze per a construir o ordenar la forma naixent. M’agrada el blau de prússia i també el roig òxid violaci son pràcticament els primers colors que juguen amb el blanc. De sobte és com si la bellesa com un alé emprenguera a bufar, l’inici del quadre, de l’obra artística, ja ha sigut creat, el quadre ja és bell, restaran moltes sessions de treball en les que el artiste somriu amb lo bell, fa per atrapar i retindre una mica del mon de la pintura i registrar-ho en el llenç a més a més de continuar treballant la idea, forma o figura que té a la ment i que és el que li pertoca manifestar . En el meu quefer pictòric la combinació de esta acció pictórica pulsional màgica amb la figuració del mon real o imaginari són importants. La pintura, la bona pintura, la extasiada pintura és molt complexa però tremendament orgullosa, poderosa i viva, i de vegades pot amb mi i amb la meua idea o concepció de com vull fer una figura o tot un quadre, em sorpren i m’obliga a ser molt atrevit i valent.
