Escultura de retaule: perquè acompanyarà pintures formant la unitat un retaule expositiu de la figura de Dionisi. És de terracotta acabada amb una aparença metal·litzada. Tocada amb una corona de heura en coure. I 40 cm d'altura.
dimecres, 18 de juliol del 2012
EL RETAULE DE DIONISI
Poc a poc la capritxosa pintura ha anat desvelant-se. Ha anat eixint del meu somni i de la meua voluntat i transformant-se pincellada rera pincellada en "alguna cosa", vos insisteisc en que les arts tènen algo trascendental difícil d'explicar. Han sigut moltes jornades de treball al front del caballet esnifant l'aiguarràs i embrutant-me amb els olis, medint, marcant, tacant amb uns colors, provant amb d'altres, però més encara han sigut al pensar, meditar, deixar-me portar, atrevir-me, repetir, ajustar, demanar el preciat "extasis" hi ha molt de treball preparatori i de meditació del que pretenia pintar i el perquè ... A la fi ací estan els resultats de tants moments d'angoixa però també de felicitat, la bellesa atrapada, el retaule de Dionisi quasi està acabat. L'obra és gran: 3 metres d'amplaria per 2'10 d'altura, les taules distribuïdes segons la manera gòtica: en tres files i en tres columnes, en la columna central la presentació del Deu cultual i en les laterals poses provocatives, en la fila més baixa situe la predela de retrats. I clar, en la segona columna i en la primera fila trobariem l'escultura del deu Dionisi, escultura en terracota i acabat metal·litzat. Algun dia l'ampliaré amb les polseres i aleshores sí serà gòtic, gòtic.
dimarts, 3 de juliol del 2012
Quien quiera fortalecer su espíritu
debe abandonar la reverencia y la sumisión.
Obedecerá algunas de las leyes,
pero la mayoría las violará,
abandonará leyes y costumbres,
la obviedad aceptada e inadecuada.
Mucho le enseñarán los placeres.
No temerá el acto destructivo;
la mitad de la casa debe ser demolida.
Así es como se desarrollará virtuosamente en el
conocimiento.
dilluns, 11 de juny del 2012
No decía palabras
No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.
La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Auque sólo sea una esperanza
porque el deseo es pregunta cuya respuesta nadie sabe.
Luis Cernuda
Subscriure's a:
Missatges (Atom)