Poesia de Juan Antonio González Iglesias

He detenido el vuelo de las aves,

el canto de los pájaros

para cantar la gloria de Dios en tu cintura,

tu torso receptivo de claridad a oscuras,

boxeador diminuto entre mis brazos.

Por ti

me convierto en amor varias veces al día.

Amo tu cuerpo simple y masculino.

Vámonos al combate de los muchos asaltos.

He leído el tratado geométrico de Euclides

antes de acariciarte. Sólo quiero que estemos

las próximas diez horas

perfectamente interconectados.

De madrugada llego a tu garganta.

El lugar de tu lengua, yo lo tomo.

y aunque ahora podría erigirme en un nuevo

portavoz de la joven poesía en llamas,

prefiero ser el hombre que es capaz del silencio,

y así, con los residuos más pobres del lenguaje

celebro la presencia de tu cuerpo en mi vida.

reflexió

Mestres del caos artistes i xamans. CaixaForum Madrid

Mestre del caos.

Quan a l’any 2010 comencí a treballar amb la pintura i l’escultura figurativa no sabia massa bé què és el que pretenia. Sabia que volia aprendre a pintar i modelar  la figura humana, i la masculina per ser la font del meu desig, experimentar amb la ceràmica i aconseguir un repertori d’esmalts i engalbes propis i que pogués utilitzar en la meua escultura i personalitzar-la, fondre o buscar possibles nexes d’unió entre  la figuració i l’anterior tema de portes i llindars de la meua escultura, ...

A poc a poc el temps, quatre anys, m’ha fet treballar i el treball m’ha ajudat a clarificar com vull treballar l’escultura i la pintura. La creació del blog també m’ha ajudat a versar amb paraules poètiques els meus sentiments visuals i narrar amb xicotets manifests les meues intencions artístiques.  També he estat més atent a exposicions que he considerat podrien agradar-me, servir-me i instruir-me. I aquesta de la qual huí vos mostre és un bon exemple de com m’he sentit molt identificat i de com amb la meua escultura i pintura em sent molt a prop de la idea de l’exposició.

 La mostra forma part d’una itineració internacional que tindrà en CaixaForum Madrid l’únic lloc de parada a Espanya. Està concebuda i produïda pel Musée du Quai Branly de París i organitzada per l’Obra Social ”la Caixa”, amb la col•laboració del Kunst- Und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland (Bonn, Alemanya) i presenta un conjunt de més de 220 obres. Entre aquestes, objectes, vestits i representacions procedents de grans col•leccions antropològiques i etnogràfiques, juntament amb creacions d’artistes contemporanis com Annette Messager, Thomas Hirschhorn o Jean-Michel Basquiat, que mostren la vigència del caos ancestral, reflex de l’inconscient humà.

Fotografia de l'exposició

                L’exposició es realitzà l’any passat, 2013, però no es fins huí que me trobe capaç de reflexionar sobre el que m’agradà quan la visití i el que m’ha influït en el meu treball després d’un any.

Amb la meua escultura i la meua pintura he fet ídols ...i els he donat una forma pròpia, els he disposat en un espai, els he donat elements, ... He creat  unes figures protectores.

En totes les cosmologies, déus i dimonis lluiten des de l’inici dels temps. El món

es manté en un equilibri fràgil. Ordre i desordre, creació i destrucció, se

succeeixen de forma cíclica. Enfront d’aquesta convulsió, els humans recorren

a divinitats tutelars i s’envolten de figures protectores.

Dionisi d'ídol, sémele. 2012

Hephesto d'idol. Sémele. 2013

Sota l’aparença d’una vida ordenada regna el caos. Tinc una vida ordenada, un treball, una vivenda digna , un bon jornal que me facilita menjar i vestir, que me facilita també fer front a les despeses del taller, me possibilita algun viatge de tant en tant, i algun capritx que altre però sota tota aquesta normalitat existeix altra vida, que no doble, on estan els meus sentiments reals i el que sóc, ocult o fora de joc?

En la majoria de cultures, l’imaginari col•lectiu ha creat figures ambivalents,

transgressores, subversives: herois o déus que es distingeixen de les altres

divinitats per la seva impuresa original. Aquesta figura del «pertorbador diví» es

manifesta d’Egipte al Japó, de Grècia a Alaska, del Brasil a Benín. Les seves

fetes i malifetes han donat lloc a un gran nombre de contes i relats tradicionals i

seculars. Enfront de l’ordre regit per la raó, representa el salvatge i el sagrat, la

desmesura desgavellada, la confusió de les normes, el moviment i la fallida de

les categories socials. És el caos generador que atempta contra l’immobilisme.

Baco pixant, sémele. 2013

Els meus ídols em protegeixen de l’ordre constant i diari que m’envolta i m’orienten pel immobilisme que visc donant-me el lloc del salvatge. El salvatge però no el feréstec i animal sinó més be aquell per a qui el món no té un lloc i ha d’aprendre a sobreviure sense voler deixar de ser qui és. Aquell que mai podrà manifestar la completa veritat de la seua existència.

Els iniciats hi utilitzen diferents

objectes com a receptacles de poder: materials fràgils, d’ús comú, precaris o

residuals, en els quals es concentren les forces ocultes. El secret afegeix poder

a l’objecte, uneix els qui els comparteixen i allunya els altres.

Cordes entrellaçades, monticles d’objectes inclassificables i conjunts

indefinibles que són el resultat de la manipulació dura a terme durant els rituals

evolucionen constantment i es transformen cada vegada que el sacerdot els

activa. Només l’iniciat, el mestre del caos, és capaç de desxifrar el missatge

d’aquests objectes. La seva força és el resultat de la condensació de gestos,

paraules i materials.

Exvots que serveixen per obtenir un do o agrair el

compliment d’un desig. Sovint estan destinats a combatre la malaltia que

representen i són la recreació material d’una súplica de protecció, d’una ofrena

per negociar amb les entitats superiors que controlen el destí de l’ésser humà.

A través dels ritus que l’acompanyen, el talismà es converteix en objecte

d’esperança i de transformació.

Porta de la terra, sémele. 2012

Portes del foc. Sémele. 2011- 2013

Porta de l'aigua. Sémele. 2012- 2013

Porta del vent. Sémele. 2012

Díptic retaule de l'èxtasi 2.

 Taula esquerra. Provocació. 105x 80cm. Pintura a l'oli. Sémele 2014

 Taula dreta. Éxtasi. 105x 80cm. Pintura a l'oli. Sémele 2014

Detalls

Galeria pictòrica. Bacanals

Bacchanal. Sebastiano Ricci

Blanchard. Bacanal

Moyses-Matheusz-Van-Uyttenbroeck. Bacchanal

Danza de las bacantes. Salvador Tuset

Bacanal.  Claudio Bravo

Bacanal. Saul Gil

Un poema de Leopoldo Alas

El animal que por fin me posea

habrá de ser muy noble y silencioso.

tendido entre sus brazos

me entregaré a la danza ritual de su cintura.

y aventará mi hoguera.

Escultura de model sentat

Una nova pose d'Hephesto

He trobat aquest llibre i ...

He trobat aquest llibre en la tenda del Caixaforum i es genial, vos deixe aquest xicotet fragment.

SIMULACROS. El efecto Pigmalión: de Ovidio a Hitchcock. Victor I. Stoichita.

        En la segunda edición de Las vidas de los pintores, escultores y arquitectos (1568) Vasari dedica un capítulo a Jacopo Sansovino y a su obra maestra. Vasari relata el nacimiento de una “obra maestra” propiciando la mitificación de la obra de arte y del artista. Pero en este relato lo más extraordinario es la descripción de como el modelo Pippo enloquece.

La schize

La correspondencia entre las “actitudes” y la locura recuerda la antigua relación entre movimiento del cuerpo- movimiento del alma, en la que coinciden Filosofía Natural y Teoría del Arte. En el Renacimiento, y particularmente desde el tratado Della pittura de Leon Battista Alberti (1435- 1436), se creía que “los movimientos del alma se conocen a través de los movimientos del cuerpo” (i movimiento d’animo si conoscono dai movimenti del corpo). Dicho esto, desde la perspectiva del modelo, la mejor vía para crear la acción sería “mimar la pasión”. Al esforzarse en la pose, fenómeno que el valiente discípulo experimentó en su propio ser. Hábil, pero implacablemente dirigido por Jacopo Sansovino, la labor del modelo consistía precisamente en ir dando a su cuerpo la apariencia propia de un “verdadero” Baco, dios del furor y del delirio sacro. ¿Es exagerado pensar que si las sesiones le resultaron fatales, no fue sólo por el frío invernal, o por el celo excesivo con que el modelo asumió su tarea, sino también (y sobre todo) a causa de “otro padecer” que correspondía precisamente al carácter específico del “movimiento del alma”.

La schize define, por una parte, la personalidad polimórfica del dios del vino y de la fiesta y, por otra, la profesión de actor y aquellas que le son afines, entre las que se encuentra el oficio de modelo. Cuando la tarea de un modelo es la de interpretar a Baco, la mezcla puede resultar explosiva, y nadie mejor que el pupilo de Sansovino para demostrarlo. Dicho de otro modo, Pippo del Fabbro no enloqueció por haberse afanado hasta el paroxismo en su labor de modelo, sino sobre todo porque su tarea consistía en imitar precisamente a Baco, dios del exceso y del arrebato.

        En el “juego de rol” al que Pippo se somete éste cambia de piel, al remodelarse en las actitudes catalépticas, mediante los drapeados que Vasari menciona con insistencia (lenzuola o altri panni grandi, e’ quali bagnati se gli recava adosso all’ignudo). Pero el juego no acaba aquí, otro elemento se suma a la interpretación de sus actitudes y a los húmedos drapeados. Éste consiste precisamente en la exageración de un impulso fundamental, el de la intensificación de la verticalidad, que se expresa en su ascensión a los tejados, en encaramarse a plintos, zócalos o chimeneas, interpretados desde otra perspectiva por la “sintomatología báquica” según se entendía en la época: “el delirio divino es el que nos eleva a cosas superiores”. ¿Locura del modelo, máscaras intercambiables de dios de los comediantes, o ambas a la vez?... El tránsito de aprendiz dotado – así como Vasari lo describe-, a modelo excelente se realiza mediante un cortocircuito fatal: en lugar de hacer estatuas, el aprendiz se vuelve estatua.