Pintura ràpida

Dues hores de treball sobre una tauleta de 20x 25 cm. Pntura a l'oli. Una delícia.

Altre estudi per a finalitzar l'any

ModPortrait 2016

Tot preparat. Quadre acabat, llest per a fotografiar i a complimentar  la inscripció.

L'èxtasi.

Dos anys he estat intentant dibuixar i pintar l'èxtasi. I crec que ja ho tinc.

Istvan Sandorfi

Si voleu saber sobre la vida de Istvan trobareu molta informació en Internet. Per no fer aquesta entrada massa llarga jo sols vols contaré allò que m'ha colpit fortament perquè m'he trobat molt identificat:

Es el triunfo desbocado del propio yo, cabalgando sin freno por la inmensidad de un universo absolutamente personal; es el artista completamente desnudo, sólo ante el espejo, analizando sus posiciones más informales; es la explosión de todos los sentimientos más íntimos del ser humano, sin la cortapisa de lo moralmente correcto.

Es un auto de sacrificio y de desaparición total.

La pintura nunca muere. Catàleg de l’exposició de Istvan Sandorfi. MEAM. Barcelona. Novembre del 2016.

Sobretot l'últim: això del sacrifici i de la desaparició total. Realment crec que l'art obliga a això. Que dedicar-se a l'art és haver de sacrificar la teua vida normal (el que per a la societat és normal) i ser conscient i voldre-ho, que poc a poc l'art va engullint la teua vida, apropiant-se-la, poseïnt-la i finalment fer-la desaparèixer.

Ha coincidit el veure una peli. La recomane. 

Beautiful something del director Joseph Grahan.

L'escena en que l'escultor està parlant amb el nuvi, realment és un monòleg perquè parla en soledat, obrint-se i intentant expressar-li el que tant li costa perquè no sap viure,... és meravellosa i tant real per a qui som artistes.

"Este trabajo(escultor) toma todo lo que tienes. Tu sangre, tu sudor, tu corazón, tu sexo,…" és cap a la fi de la peli.

En Barcelona per Tots Sants

Escapada a Barcelona per visitar l'exposició d'Istvan Sandorfi al MEAM.

Aprofite també l'escapada a Barcelona per endur-me els trastos de dibuix, trípode i caixa de llapisseres. No sabia molt bé quina cosa acabaria dibuixant, si un carrer amb encant, una plaça amb algun monument..., la intenció era dibuixar en les estones de després del dinar, o en acabar la vesprada després d'haver visitat tot allò que m'havia planificat des de València.
I la sorpresa es que el dimarts quan visití el MEAM no em vaig poder resistir a la temptació de traure els trastos i dibuixar alguns quadres de l'expo. Vaig estar tot el matí i una bona estona de la vesprada. S'estava tan bé. 
Sobre l'exposició: molt bona, per gran i per qualitat. M'ha donat molta informació sobre com yuxtaposar varies imatges en el mateix llenç. La veritat es que veure com altres artistes també juguen a superposar imatges obri molt la pròpia creació.

ahhh els meus dibuixos

Progressos

Analitzar la meua pintura per intentar localitzar allò que pogués canviar per millorar-la, em referisc a la tècnica, ha sigut un del meus objectius des de fa quatre mesos més o menys. He buscat ajuda, bàsicament en llibres, i he aplicat el canvis. 

Canvis molt significatius respecte  a la meua tècnica anterior. He canviat la paleta de color, l'he reduida en quantitat de colors i n'he canviat prou. També, i molt positiu, he canviat tota la llum de l'estudi per una llum neutra de 4000K.

He practicat molt fins augmentar les hores de cavallet en sessions d'una o dues hores tots els dies.

He reduït el tamany de les pintures per convertir-les en estudis preparatoris als quadres grans.

I crec que passats els quatre mesos de rigor dec mostrar-vos com va el resultat.

Jo estic molt content d'ell. 

Pintura d'estiu

Un dia de platja

Un nou llibre, molt profitós.

     The job of the artist is to see, and through that intense looking, every place and thing can become an object of unique interest. The subject becomes important because the artist has seen it. If the artist is a very good one, the subject becomes significant to anyone who encounters the work. The effects  of an artist’s visión are palpable: artists help busy people put down their shovels or turn off their computers and see the possibilities of what’s right in front of them. Artists can transform our buildings, gardens, food, and words into art and give us a world worth noticing.

Petty artist, és per a estar indignat.

        Painting at first attempt in Liverpool has been so useful. Observing its ligth so different from the Mediterranean one, and trying to get it on a 24×32cm surface seemed, at the very beginning, a very difficult task.

Moreover, the weather conditions. Rain and wind were with me everyday.

But, getting over all this, painting and people from Liverpool reactions to my painting has been great.

   People asked me politely if they could see my painting, take a picture...expressions like amazing, beautiful, nice...were heard constantly but softly for not to disturb me.

     Children with their parents, young adults doing some exercice, people walking after work and, of course, tourists.

My only disgusting experience was with some Spanish tourists!

     A 45-year-old couple with their children walked near me. One of their children said ' so cool', the woman also seemed interested in something in my painting but his husband hurt me so deeply answering to his family 'he's just a street petty artist'.

      Petty artist is the way those Spanish tourists, like me, described me. I guess, they couldn' t know I am Spanish. I didn' t answer them, although I think I had to and in a rude way....

Un bon treball

En procés

L'últim landscape que pinte a Liverpool. Dos dies de pintura a l'aire lliure amb un temps fenomenal en Liverpool. Vos mostre el procés:
16 d'agost: encaix i primeres taques.

 17 d'agost: ajustar color i definir el background.

Albert Dock 3

Albert Dock 2

Albert Dock

Liverpool

En Liverpool passant uns dies. M'he dut l'equip de pintura de paisatge. I estic pintant. Sóc feliç.

Me trobe amb una llum totalment diferent al meu mediterrani.

En part és un repte per a mí, però m'agrada.

Liverpool és una gran ciutat, amb parcs bellísims però també amb un sky line bell. Així es que m'he dedicat a pintar els edificis de Liverpool.

Donant-me a conèixer al món.

     L'art s'ha de mostrar. Això ho tinc clar, però gestionar com i on mostrar l'art que u fa ja és un altra cosa. No valen totes les galeries, prou no acepten el meu art perquè no s'ajusta en contingut al que la galeria gestiona. És cert no és un contingut exposable, malgrat ser ART, en qualsevol lloc, i és un estil realista i açò també s'ha de cuidar més.

     Per això tinc la gran satisfacció de mostrar-vos una galeria virtual on tinc en exposició i venda el meu art.

La galeria es diu: www.artelibre.net
http://www.artelibre.net/

Seleccioneu: Pintores i allí me trobareu amb el nom Sergi Llácer.

Vos presente els captius

captiu

[s. XIV; del ll. captīvus, -a, -um, íd.]

               

1 1 adj Caigut en poder d'algú que el priva de llibertat. El batalló sencer fou fet captiu.

                               

2 adj fig Voluntat captiva.

                               

3 m i f Persona captiva.

Aproximadament en el 1521 Miguel Angel esculpí quatre figures de captius per a la tomba de Juli II, actualment estan en l’Acadèmia de Florència. Són quatre figures nues i lligades, Vasari interpreta les escultures dels captius amb una iconografia de les províncies sotmeses per Juli II al poder de l’església, i per a Ascanio Condivi representen les Arts Liberals. Son escultures en marbre que Miguel Angel no acabà mai, i ahí està una part de la bellesa que ens atrau d’elles, eixa deixadesa, eixa figura presa encara pel material, retorçuda i atrapada en el marbre.

Però, per a aquesta representació de les Arts Liberals sempre s’havia utilitzat la figura femenina, Miguel Angel en canvi utilitza la figura masculina. Tenia Miguel Angel alguna intenció homoeròtica? Ho deixe ací.

El tema m’agrada, l’home captiu, atrapat, mancat de llibertat. El número quatre també m’agrada, en simbologia representa la terra- allò terrenal. I evidentment trobar eixe punt homoeròtic no anava a ser complex.

La llibertat és important, el reconeixement del que ú és també i açò s’ha de fer amb llibertat.

En el món gai és molt fàcil trobar homens que senten la pulsió homoeròtica però que a les seues vides res d’aquesta pulsió es deixa entreveure. S’oculta produint una ambigüitat de la veritat, un segrest de la personalitat, es produeix un autocaptivament. És fàcil trobar homens amb anells de casats, amb fills i una vida totalment casolana i familiar, però per al sexe també es busca l’homosexual i no cal dir-ho amb discreció. Considere a aquestes persones autocaptives del seu instint. Per això en els quadres el captiu, sempre és el mateix model, està nugat, ara be no amb uns nucs qualsevol sinó amb una tècnica japonesa que es diu shibari. El shibari consisteix en nugar a la persona amb un protocol de nucs fets coincidir en zones eròtiques del cos. Es algo molt exquisit, i sexual. El autocaptivament dels meus captius és sexual.

Enfrontada a eixes quatre pintures està la llibertat. Un altra pintura, del mateix model, però no nugada.

Les comportes de Riola

en procés...

Més paisatge

Un nou projecte

Aquestes setmanes he estat treballant en un nou projecte. Ja tinc una bona col·lecció de tauletes de pintura de paisatge, d'aquestes que vos vaig ensenyant. No son bocets sols son estudis per a treballar la llum, la composició, el color. Açò de pintar paisatge m'ho he prés com una cosa didàctica, però tanta tauleta de paisatge a la fi, i quan les veus totes juntes, fa una bona col·lecció de pintura en format menut.

Pensant com podia organitzar-me tot aquest treball per tindre'l junt, m'he construït una caixa per a recollir-les i així poder transporta-la fàcilment i mostrar les xicotetes pintures. Açò de mostrar és important.

També he escrit una presentació amb el perquè açò de pintar paisatge i la tècnica.

“La riqueza que alcanzo viene de la naturaleza, la fuente de mi inspiración”. Claude Monet

El lugar donde vivo está rodeado de naturaleza, una naturaleza exuberante en aquellos lugares donde la mano del hombre no ha intervenido, y una naturaleza ordenada en aquellos otros dedicados a la agricultura, el auténtico sustento económico de este pequeño pueblo de la ribera del Xúquer, Albalat.

Atravesado el término rural por el potente Xúquer que configura el paisaje y le otorga su nombre a la Ribera. Existen en sus márgenes pequeños bosques de álamos y pinos que dejados libres en su crecimiento compiten en altura con las torres campanarios de las ciudades vecinas, destacando ambos  sobre el horizonte plano de esta tierra. Pero quizás el elemento más importante, creado por el hombre, es la “mota” del rio. La “mota” es un cordón de tierra que recorre en paralelo el cauce del rio, unas veces tocándolo y otras a cierta distancia. Configura un terraplén en altura para la protección ante las normales riadas del Xúquer. Por este cordón, convertido en camino rural, se comunican los pueblos que viven junto al cauce; Albalat, Polinyà, Riola, Sueca, Fortaleny, Cullera. Es una auténtica senda humana en donde se practica bike, treking, se pasea, siempre transitada por bicis y personas. Su altura transporta nuestro punto de vista sobre la altura de los naranjos haciendo más visible la línea del horizonte.

Siempre, no recuerdo desde cuando, ha sido uno de mis lugares preferidos para caminar, a cualquier hora del día pero muy especialmente de buena mañana y con la puesta del sol.

“Qué sería de la vida si no tuviéramos la voluntad de crear algo”

Vincent Van Gogh.

Mi trabajo artístico no es sobre el género del paisaje, pero jamás he podido evitar la llamada de esta naturaleza de ribera para crear, y como creador disfruto cogiendo los aperos de pintura al óleo y saliendo del núcleo urbano detenerme en cualquier lugar y observar: la potente luz del mediterráneo filtrada entre los árboles, el vigor de la vegetación, el skyline del horizonte con los contornos de los pueblos y alguna palmera solitaria.

“Donde el alma no trabaja junto con las manos, ahí no hay arte”.

Leonardo da Vinci

Mi pintura es al óleo,  porque me gusta esta técnica, me encuentro suelto, libre, cómodo. Me permite pintar pequeñas tablas de madera (20x 32cm) en sesiones de trabajo de aproximadamente 1 hora. Es una pintura, así lo pretendo, muy suelta de pincelada, muy fresca, rápida. Yo soy realista e intento en estos pequeños ejercicios, ni tan siquiera son bocetos, atrapar el color y la luz tal como la ven mis ojos.

El proceso de creación de la obra no debe quedar solapado del todo. No interesa esconder completamente el procedimiento llevado a cabo, no disimula los breves accidentes de la pintura en su aplicación, ni la naturaleza manual del hecho. El artista se dirige hacia donde se propuso llegar desde los primeros bocetos, pero al mismo tiempo enaltece la nobleza material del arte, dejando impresa la frescura del pigmento cuando pinta o el movimiento de la mano cuando dibuja.

Realistas en Madrid: habitando el espacio. Amalia García Rubí.

Descubrir el arte. Año XVII. Nº 204.

M'ha agradat molt. Quan canvie de paisatge faré un altra caixa amb un altra col·lecció de pintures.

Retrat del model

De tant en tant quan faig les sessions de fotografia als models, sense buscar-ho, puc pillar-los algun retrat on estan més solts, tranquils. Eixes fotografies les tinc en molt apreci, he anat guardant-les esperant algun dia poder aprofitar-les. Son retrats de mig tors però el més important és el rostre, son ells. Normalment quan estem treballant en una posa de cos no els exigisc que me posen una cara o un altra, si la posa ho demana perquè he de traure-los la cara aleshores sí. Però ells s’ho prenen prou professional  i sempre estan  concentrats en la feina. Poques vegades donen a la càmera una naturalitat personal, sempre hi ha tensió. He de reconèixer que els meus models són molt atractius, guapos, i sense buscar-ho perquè   la meua pintura no requereix de cap prototip de bellesa, necessite la seua joventut. I resulta fàcil aconseguir en les poses rostres bells per joves. Però quan es tracta de buscar la bellesa en el rostre, per la morfologia, per la proporcionalitat, pel moment... això és un altra cosa i jo no soc professional de la fotografia. Per això aprecie eixes fotos en que ells estan solts.

El retrat és un gènere difícil, jo diria el que més, has d’estar molt preparat tècnicament com mentalment. Has de tindre molt bon ull per a observar i molt bon traç de dibuix. Quan la persona que estàs retratant és un conegut encara has d’exigir-te més. Algun retrat tinc per ací prop, però poc treballat moltes vegades per por. Un dels objectius per a enguany és el prendre seriosament açò del retrat i com pensava aprofitar l’estiu ja he començat, que ja estem en estiu.

Des de el més fons del cor

No sé perquè escric enguany açò, perquè voldria assolir la dignitat gai que em meresc? Perquè son dates en que cal recordar el “orgull”? Perquè enguany estic molt solt?...Sí, gràcies a la pintura que escric açò.

Estimada vida:

En la meua infantesa m’ensenyaren, els adults, els meus pares que “allò que vulgues que els demés no ho sàpiguen, no ho contes” . I per escriure aquestes paraules no vaig a excusar-me en que he nascut en una família molt conservadora, que no és el cas, o en un poble molt homòfob, que ho és el mateix que tots els pobles.  Semblava que intentaven inculcar-me que ocultar algunes coses és necessari per al propi bé, realment és una forma d’autodefensa, però també em deien “la veritat sempre per davant” ,si els havia de ser disciplinat i obedient calia conèixer com era jo i així poder educar-me, els meus pares volien que els digués sempre la veritat i així ho he fet quasi sempre. La infantil consciència meua, era un xiquet massa menut per comprendre el significat que estes paraules tenen en la vida, entrava en conflicte. Ocultar? El què, perquè. O dir la veritat?  Com a xiquet que era reconec que les vaig utilitzar com em donà la gana, huí ocultava i a l’endemà manifestava, com si d’un joc es tractés, i així poc a poc les vaig aprendre. Esta forma de autodefensa  “allò que vulgues que els demés no ho sàpiguen, no ho contes” m’ha acompanyat sempre i poc a poc al madurar en la vida he comprés la seua utilitat. No és que l’haja comprés i ja està, és que he hagut d’utilitzar-la, me la xutaren a les venes, i molt a sovint, massa. 

En l’adolescència la cosa ja estava més clara. Ara sí que sabia què, on i a quí devia ocultar certes cosetes.  La meua família és així, sempre hem decidit que millor ocultar “per el què diran” o per evitar uns confrontaments dolorosos i humiliants. Als 17 o 18 no és la millor frase que me podien haver ensenyat perquè també vaig començar a ocultar a la meua família moltes coses i això que no m’havia reconegut com el que era, també m’ho ocultava a mi mateix. Passen els anys i la cosa no millora, arribem als 25 pretenent ser allò que la societat considera correcte. Aquell conflicte que en la infantesa començà ara era un autèntic extermini de la consciència. Fins i tot el meu art resultava macant de vida. La consciència de l’artista i la seua creació van emparellats. I jo sempre he sigut molt creatiu, mai he deixat de construir, pintar, modelar, .. però pobre. Per sort, un dia vaig decidir escoltar-me, escoltar aquella debilíssima consciència, i es des d’aleshores que vetle per ella, la mantinc i potencie perquè és el que soc i no vull un altra. Però continue ocultant coses, clar, el teixit social que m’envolta no em permet tindre tota la llibertat que voldria, alguns familiars, alguns companyers de treball no necessiten saber de mi. I perquè es gràcies a la pintura que escric açò? Perquè també en la pintura al final ha guanyat la veritat, ara pinte i modele el que sóc.

Tinc clar el que sóc, gai.

Tinc clar que és un orgull ser gai.

Tinc clar que és la meua vida, per al que vaig nàixer.

Tinc clar que no dec ocultar-m’ho.

Tinc clar que les persones que m’estimen i aprecien mereixen saber la veritat.

Tinc clar que la meua obra creativa soc jo.

Temps i persones difícils vindran segurament, m’assotaran, intentaran fer-me caure,... be, que vinguin.

Des de la finestra de ma casa.

Pintura d'estudi. El 4rt captiu.

El 4rt i últim captiu, el més raret...

Preparant una bona sèrie de paisatges.

Enganxat totalment a açò del paisatge. aquesta setmana he eixit a pintar tres dies, i la setmana no ha acabat.

I he afegit un nou company a l'equip de treball portàtil.