Sémele, filla del rei Cadmo de Tebas, mare de Dionís- Baco.
Es aquest blog sobre pintura i escultura. Però… mitològica, pagana. És un món antic, clàssic, fantàstic, personal en el que vos vull endinsar fins on arriben els límits de la imaginació i contemporitzar-lo. És un espai per compartir amb vosaltres imatges bellíssimes del cos humà, perquè així ho feien els grecs.
Però no vos el vaig a mostrar encara. Algo vos anuncie:
Estem acabant el mes de setembre. Ja estem immersos en la verema, recollint els xanglots de raïm i preparant les bodegues per a guardar els caldos, caldrà pensar en dormir a dionysus.
Ara farà aproximadament 18 anys un molt bon amic em feia per recomanació la lectura d'aquest llibre: Joan Fuster. El descrèdit de la realitat. Edit. Bromera. I ara sé després de 18 anys que em va fer el millor regal que em podia fer. Gràcies R.
Quan l'espectador se situa davant un quadre, el que primer hi veu és l'anècdota, el conjunt de figures representades en ell, i en canvi, negligeix els valors considerats com específicament pictòrics. Una senyora nua, una lamentable família reial, unes velles abruixades: això és tot el que és capaç de trobar en l'obra de Goya. I són pocs, en efecte, els contempladors que passen més enllà d'això. I aquells teoritzants agreguen que "la mateixa anècdota" que pintava Goya, si la reprenia pel seu compte un pintor vulgar, donaria per resultat un quadre mediocre. També això sembla cert, i ens confirmaria la subalternitat radical del "tema". Precisament aquesta última constatació ens empistarà cap a una pregunta crucial: el "tema", la cosa a pintar, en Goya, i en el pintor mediocre, és "el mateix" -la mateixa? L'anècdota que tots dos pintarien, està fora d'ells, desvinculada d'ells, totalment objectiva? Crec que no. L'objecte pintat no és el mateix en el pintor mediocre i en Goya. L'objecte no està sol, nu, després: l'objecte "és" en tant que "és vist", i suposa en conseqüència l'ull que el veu, amb la singularitat inherent. O dit d'una altra manera: allò que veritablement el pintor pinta, no és la cosa -donya Cayetana, don Carlos i la seua parentela, les alcavotes o els "majos"- sinò "la seua relació amb la cosa". La història de l'art europeu ens permetria de contrastar aquesta apreciació amb un abundant conjunt d'exemples. Els temes religiosos i mitològics, posem per cas, han estat repetits, infinitament repetits, pels pintors de totes les èpoques.
Pose un exemple que sempre m'ha agradat per clar i directe:
El rapto de Ganímedes. Rubens.
El rapto de Ganimedes. Rembrandt
El Ganímedes de Rembrandt nos produce un cierto desconcierto
por la manera en que está tratado el tema mitológico (verdaderamente
escandalosa para cualquier espíritu clasicista), puesto que Rembrandt parece
hacer una amarga burla de la fábula divina. "En otro tiempo, el rey de
los dioses se abrasó de pasión por el frigio Ganimedes, y encontró algo que
Júpiter deseó que fuera algo más de lo que era. No se dignó en transformarse en
ningún pájaro, sino en aquel que puede llevar su rayo. Y sin tardar, batiendo
los aires con sus alas figuradas, raptó al nieto de Ilo; y todavía, en la
actualidad, es el que mezcla la bebida en las copas, y, a disgusto de Juno,
sirve a Júpiter el néctar" (Ovidio, Las metamorfosis, libro décimo)]
Según la fábula, pues, el hijo del rey de Troya, Ganimedes,
era tan bello que su hermosura llegó a oídos de Zeus y decidió raptarlo y darle
en el Olimpo el oficio de copero de los dioses. De acuerdo con el mito, la escultura
antigua y luego el arte del Renacimiento habían hecho de Ganimedes un mancebo
deslumbrante, un arquetipo de belleza masculina. (Rubens així ho fa)
"Rembrandt ha imaginado una escena realista, quitando a
la leyenda toda su poesía. El águila que encubre a Zeus es un pajarraco de mal
agüero que sale de las sombras para cometer su fechoría. Y Ganimedes es un niño
francamente feo, en postura indecorosa al debatirse berreando contra la
violencia del rapto.
El cuadro de Rembrandt pertenece a la ideología en imágenes
del barroco holandés, aunque la mitología no juega el mismo papel que tiene en
Rubens y además es objeto de una crítica radical. El tema mitológico está
desheroizado; "en lugar de un bello efebo que, en éxtasis, se abandona a
su raptor, tenemos un niño que llora y se orina a causa del miedo que le
infunde aquel enorme pajarraco que lo arrebata en el momento en que estaba
comiendo tranquilamente unas cerezas." (Hadjinicolaou, N., ob., cit, pág.
188). Para Fritz Saxl, Rembrandt ha pintado la historia de Ganímedes
transformándola en comedia. Emil Kieser ve en el cuadro
"una protesta no contra la antigüedad, sino contra el discreteo insípido y
lascivo usado con ella, y Rembrandt no carece de ingenio al hacer su
demostración sobre el amor de los efebos, tan idealizado en el mundo antiguo
(Ganímedes es el único objeto de amor de Júpiter que puede entrar en el Olimpo)
y que execra el mundo moderno (...) El hecho de que en círculos calvinistas del
siglo XVII se tenía entera conciencia del contenido homoerótico de la fábula,
se demuestra por el nombre de 'Ganímedes' atribuido a les homosexuales".
Kenneth Clark es quien lanza, no obstante, la crítica más virulenta: "La
más inquietante y la más inolvidable de las pinturas anticlásicas de Rembrandt
es el Rapto de Ganímedes (1635), actualmente en la galería de Dresde. Es una
protesta no sólo contra el arte antiguo, sino contra la moral antigua y contra
la combinación de las dos en la Roma del siglo XVI.
El mateix "tema": el rapte de Ganímedes, però amb tractament molt diferent. I respecte al recursos plàstics basta comparar la lluminositat i color de Rubens amb el contrastat fons fosc i tènebre de Rembrandt. I torne al text de Fuster:
L'objecte "és" en tant que "és vist" i vist per "un ull": enteneu-ho bé, dic un "ull" per referir-me al complex humà íntegre del pintor; no es tracta, doncs, de la visió immediata; podríem qualificar-la més aviat, si la fórmula no fos una mica pedant, de "visió cultural", encara que el pintor siga analfabet. En "l'ull" de l'artista s'acumula un pòsit incalculable d'elements, que van des de la creença- o descreença- religiosa fins al seu estat físic, i des d'aquest factors plenament personals fins a d'altres de col·lectius. No apartant-me de la fraseologia engolada, podria afegir-hi que aquella "visió" és la "cosmovisió" del pintor: la seua Weltanschauung. És la posició de l'artista respecte de l'objecte -respecte al món- allò que en definitiva pesa, allò que determina el seu estil, "l'estilització". El pintor és com el poeta, o com el novel·lista, com el músic, com tot artista; un home que "veu" més clar i més enllà que els altres i que ens fa accessible la seua visió.
Els pintors som així de capritxosos en el treball.
Aquest quadre el vaig començar en el 2012 però no el tenia acabat. Ha estat guardat fins aquest estiu que l'he espolsat, l'he tornat a mesurar i calia rectificar algunes cosetes. El motiu de no acabar-lo era precisament que no el veia jo encaminat...
Li he baixat el cap, he fet al Dionysus més pasiu.
Li he augmentat les nages i suavitzat la musculatura.
Després de varies jornades de treball el quadre és un altre. Caldrà deixar-lo reposar un temps.
Vos presente el vídeo "Dionysus, caçador i presa". Sempre he tingut la intenció de crear un vídeo sobre aquest Déu per allò de que la imatge acompanyada de música i de text és com molt completa i atractiva. A més a més si les imatges eren del quadres que pinte encara feia la intenció més necessària. Aprofitant tot el moviment que els quadres han tingut aquestos mesos amb motiu de la preparació de l'exposició al Café la Seu, espolsar-los, classificar-los i fotografiar-los és quan m'he decidit a preparar el vídeo.
De tant en tant per internet et trobes coses que sents molt pròximes, com aquest video de James Franco convertit en un Dionysus molt actual
NEW ORLEANS DIONYSUS
By James Franco Jul 24 2013
In Euripides’s The Bacchae, Dionysus comes to the city and
enchants all the women. They follow him out to the woods where wild dances take
place under the trance of the god. This is Dionysus before he becomes the
chubby guy depicted in all the paintings. This is Dionysus when he is at his
most beautiful, almost like a woman. The women who follow him are the Bacchae,
and their dances of revelry are called Bacchanalias. In these trances they are
not in their usual minds, they have transcended normal consciousness and
entered a hyperactive realm where they are capable of anything, both mentally
and physically: orgies are implied, great orgies with the young male god at the
center. They also tear wild animals limb from limb with their bare hands.
I read The Bacchae in high school, during my Jim Morrison
obsession. Morrison identified with Dionysus. He got into Dionysus through
Nietzsche, whose ethos balanced the Dionysian artistic drive with the
Apollonian drive for order. You can see all of Morrison’s person bound up in
this Nietzchean idea of Dionysus: the music as ritual, the lyrics (always
calling for people to follow him, to let him fuck them, and for them to kill
the father figure), and a stage persona that basically revolved around trying
to seduce and screw the audience.
In the play, King Pentheus goes out to the woods to confront
Bacchus (the Roman name for Dionysus) because Pentheus doesn’t believe the
young stranger is a god. When he meets the women in their wild trance, his
mother among them, the women tear Pentheus apart with their bare hands. His
mother decapitates him because she knows not what she does.
It’s scary in this age to think about a leader proclaiming
himself a god and then leading people to do awful, murderous things. If read
through a literal, contemporary lens, Bacchus becomes Charles Manson, or Jim
Jones, or that spooky Do dude from the Heaven’s Gate cult. Bacchus out in the
woods with his women, screwing them all vigorously, and encouraging them to
kill—this could easily be the basis for the Spahn Ranch playbook, or that
recent film with John Hawkes and Elizabeth Olsen, Martha Marcy May Marlene.
In 1969, the Performance Group—which would eventually spawn
the offshoot the Wooster Group—staged an interactive performance of The
Bacchae. Later, Brian De Palma filmed the performance and presented it in split
screen, titling it Dionysus in ’69. It’s awesome: they depict the birth of
Dionysus by creating a birth canal out of their bodies, and then they murder
Pentheus in a similarly grandiose fashion.
We wanted to make a video inspired by Dionysus, especially
because we were in a place that has its own special relationship to the god of
inhibition: New Orleans. One of the biggest parades during Mardi Gras is called
Bacchus, and each year a King of Bacchus is elected.
One year, pre-Katrina, I was in New Orleans filming a movie
called Sonny, directed by Nicholas Cage, in which I played a male prostitute.
Nic was named King of Bacchus, and as a result, one of the producers and I
landed highly coveted spots on a float. We did something disgusting. Before the
parade, we stocked up on knick-knacks from a cart on the street: plastic
flowers, pins, and blow-up Spider-Man dolls. We added this stash to the boxes
of beads we were given to throw from the float. Everyone knows people go crazy
for beads during Mardi Gras, but they went full-on bananas for our cache of
crap. Everyone wanted a $3 Spider-Man doll, something they could buy from any
cart on the street, but ours were ten times more desirable because we were
tossing them from a float.
Our bright idea was that instead of asking women to show us
their breasts for beads and goodies from our stash, we would ask for kisses. We
must have leaned over the side of that float 50 times for kisses from strangers.
We're lucky we didn’t walk away with scorching cases of herpes. When the parade
finally ended at a huge warehouse where the Bacchus Ball was held, I looked at
myself in a bathroom mirror, I saw that my face was covered in grime from all
of the smooches. On the float they make you wear jester outfits; I looked like
a clown who had been rolling in a pigpen. It was pretty.
A few years later, I was back in New Orleans to film this
short. It was in collaboration with Gucci, so of course we had to bring in some
influence from Fellini. Our Bacchus was also inspired by Mastroianni Marcello
from La Dolce Vita, wandering around New Orleans like his character wandered
around Rome. That film, like our video, embraced all the levels and excesses of
culture: from the spiritual, to the intellectual, to the aesthetic, to the
sexual. It is an attempt to contain all artistic levels.
A god is birthed into the world and he engages with the
world. He studies it as a newcomer, but as someone who can perceive it for what
it is: beautiful, dangerous, sexual, chaotic, vengeful, karmic, and ultimately
harmonious.
