Mestres del caos artistes i xamans. CaixaForum Madrid
Mestre del caos.
Quan a l’any 2010 comencí a treballar
amb la pintura i l’escultura figurativa no sabia massa bé què és el que
pretenia. Sabia que volia aprendre a pintar i modelar la figura humana, i la masculina per ser la
font del meu desig, experimentar amb la ceràmica i aconseguir un repertori
d’esmalts i engalbes propis i que pogués utilitzar en la meua escultura i
personalitzar-la, fondre o buscar possibles nexes d’unió entre la figuració i l’anterior tema de portes i
llindars de la meua escultura, ...
A poc a poc el temps, quatre anys,
m’ha fet treballar i el treball m’ha ajudat a clarificar com vull treballar
l’escultura i la pintura. La creació del blog també m’ha ajudat a versar amb
paraules poètiques els meus sentiments visuals i narrar amb xicotets manifests
les meues intencions artístiques. També
he estat més atent a exposicions que he considerat podrien agradar-me,
servir-me i instruir-me. I aquesta de la qual huí vos mostre és un bon exemple
de com m’he sentit molt identificat i de com amb la meua escultura i pintura em
sent molt a prop de la idea de l’exposició.
La mostra forma part d’una
itineració internacional que tindrà en CaixaForum Madrid l’únic lloc de parada
a Espanya. Està concebuda i produïda pel Musée du Quai Branly de París i organitzada
per l’Obra Social ”la Caixa”, amb la col•laboració del Kunst- Und
Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland (Bonn, Alemanya) i presenta un
conjunt de més de 220 obres. Entre aquestes, objectes, vestits i
representacions procedents de grans col•leccions antropològiques i
etnogràfiques, juntament amb creacions d’artistes contemporanis com Annette
Messager, Thomas Hirschhorn o Jean-Michel Basquiat, que mostren la vigència del
caos ancestral, reflex de l’inconscient humà.
Fotografia de l'exposició
L’exposició es realitzà l’any passat,
2013, però no es fins huí que me trobe capaç de reflexionar sobre el que
m’agradà quan la visití i el que m’ha influït en el meu treball després d’un
any.
Amb la meua escultura i la meua
pintura he fet ídols ...i els he donat una forma pròpia, els he disposat en un
espai, els he donat elements, ... He creat
unes figures protectores.
En totes les cosmologies, déus i dimonis lluiten des de l’inici dels
temps. El món
es manté en un equilibri fràgil. Ordre i desordre, creació i
destrucció, se
succeeixen de forma cíclica. Enfront d’aquesta convulsió, els humans
recorren
a divinitats tutelars i s’envolten de figures protectores.
Dionisi d'ídol, sémele. 2012
Hephesto d'idol. Sémele. 2013
Sota l’aparença d’una vida ordenada
regna el caos. Tinc una vida ordenada, un treball, una vivenda digna , un bon jornal
que me facilita menjar i vestir, que me facilita també fer front a les despeses
del taller, me possibilita algun viatge de tant en tant, i algun capritx que
altre però sota tota aquesta normalitat existeix altra vida, que no doble, on
estan els meus sentiments reals i el que sóc, ocult o fora de joc?
En la majoria de cultures, l’imaginari
col•lectiu ha creat figures ambivalents,
transgressores, subversives: herois o déus que es distingeixen de les
altres
divinitats per la seva impuresa original. Aquesta figura del
«pertorbador diví» es
manifesta d’Egipte al Japó, de Grècia a Alaska, del Brasil a Benín. Les
seves
fetes i malifetes han donat lloc a un gran nombre de contes i relats
tradicionals i
seculars. Enfront de l’ordre regit per la raó, representa el salvatge i
el sagrat, la
desmesura desgavellada, la confusió de les normes, el moviment i la
fallida de
les categories socials. És el caos generador que atempta contra
l’immobilisme.
Baco pixant, sémele. 2013
Els meus ídols em protegeixen de
l’ordre constant i diari que m’envolta i m’orienten pel immobilisme que visc
donant-me el lloc del salvatge. El salvatge però no el feréstec i animal sinó
més be aquell per a qui el món no té un lloc i ha d’aprendre a sobreviure sense
voler deixar de ser qui és. Aquell que mai podrà manifestar la completa veritat
de la seua existència.
Els iniciats hi utilitzen diferents
objectes com a receptacles de poder: materials fràgils, d’ús comú,
precaris o
residuals, en els quals es concentren les forces ocultes. El secret
afegeix poder
a l’objecte, uneix els qui els comparteixen i allunya els altres.
Cordes entrellaçades, monticles d’objectes inclassificables i conjunts
indefinibles que són el resultat de la manipulació dura a terme durant
els rituals
evolucionen constantment i es transformen cada vegada que el sacerdot
els
activa. Només l’iniciat, el mestre del caos, és capaç de desxifrar el
missatge
d’aquests objectes. La seva força és el resultat de la condensació de
gestos,
paraules i materials.
Exvots que serveixen per obtenir un do o agrair el
compliment d’un desig. Sovint estan destinats a combatre la malaltia
que
representen i són la recreació material d’una súplica de protecció,
d’una ofrena
per negociar amb les entitats superiors que controlen el destí de
l’ésser humà.
A través dels ritus que l’acompanyen, el talismà es converteix en
objecte
d’esperança i de transformació.
Porta de la terra, sémele. 2012
Portes del foc. Sémele. 2011- 2013
Porta de l'aigua. Sémele. 2012- 2013
Porta del vent. Sémele. 2012
.jpg)
+salvador+tuset.jpg)
