Sémele, filla del rei Cadmo de Tebas, mare de Dionís- Baco.

Es aquest blog sobre pintura i escultura. Però… mitològica, pagana. És un món antic, clàssic, fantàstic, personal en el que vos vull endinsar fins on arriben els límits de la imaginació i contemporitzar-lo. És un espai per compartir amb vosaltres imatges bellíssimes del cos humà, perquè així ho feien els grecs.


diumenge, 22 de novembre del 2015

PINTURA SENSE TAPAMENTS

Pintura amb una gran dosi de desimboltura, de caràcter irreverent i amb un to pillet. Així és com se presenta el article La vida sin tapujos de Marie- Claire Uberquoi publicat en el nº 201 de  la revista “Descubrir el arte” sobre una exposició que se realitza en Rotterdam.


Un dels quadres presentats en l’exposició, concretament un panell del Díptic satíric d’autor anònim i pintat cap al 1520, m’ha connectat amb un quadre que he pintat molt recentment i tinc per propòsit presentar al Modportrait 2015.




Tinc els meus dubtes sobre presentar-lo o deixar-ho estar perquè es podria encasillar en “políticament incorrecte” que diem quan una cosa se’ns escapa de la normalitat oficial i el Modportrait és un concurs i no se fins a quin punt aceptaran una pintura desimbolta, irreverent i amb un to pillet.


M’alegra que la meua pintura es senta una mica a prop del pintors flamencs del segle XV, no amb l’estil però sí amb el concepte.

Vist el CVO, tinc necessitat d’escriure algunes paraules.

Ha passat una setmana des del certamen CVO de València. Tal com m’havia promés, en no ser seleccionat, vaig anar a veure l’obra presentada, seleccionada i exposada.

Primer vull aclarir que: no és la meua intenció, a l’escriure estes paraules, anar contra els artistes si no més bé reflexionar. Perquè considere que ser artista en estos temps, faces el que faces, és un acte de valentia.
Segon: vull manifestar també el sentiment amb que m´he trobe. DESPAGAT, em trobe despagat al veure l’art més contemporani que es realitza a la ciutat de València. Despagat no per la quantitat o el nivell cultural, despagat perquè esperava trobar-me un art innovador, desorientat dels circuïts comercials i oficials, colpidor, … m’hagués agradat trobar-me com aquelles persones que assistiren a les primeres exposicions on els impressionistes presentaren obra, desencaixonats.

Vaig estar, el temps no em permetia més, a tres llocs expositius. El OCTUBRE C.C.C., el Centre del Carme, i el Centre Cultural Bancaixa. Vaig escollir estos llocs perquè exposaven la pintura i escultura seleccionada. M’agradà molt, però que molt l’espai OCTUBRE C.C.C. la reforma que han fet de l’edifici i els usos per als que estarà destinat, respecte a l’obra exposada cap sorpresa, tot era normal.
En el Carme coincidia el certamen amb dos exposicions. “40 anys de la Galeria Cànem” i “Evolució. Col·lecció AENA”. Molt bones exposicions de molt bona qualitat d’obra i artistes, no cal dir el caràcter oficial i històric d’aquestes exposicions. Però al veure la del CVO començà a aparèixer el despago. Perquè era el mateix que hi havia a les exposicions grans, amb la diferència temporal: les obres del CVO pràcticament eren d’enguany i les de les exposicions són històriques amb 40 anys. No pot ser que continuem fent el mateix, no pot ser que un important certamen no ens colpisca per innovador, transformador, ... i més quan hi ha una selecció.

Què estem fent amb l’art?

És art el que estem fent?



Quan em vaig assabentar que no era seleccionat vaig pensar que tal vegada els meus quadres són excessivament clàssics, per ser figuratius- realistes. Però ara crec que és més clàssic l’art que vaig veure al CVO, no per ser figuratiu si no per repetir-se.


Crec que hem de deixar a un costat la lluita entre realisme o abstracte- conceptual i endinsar-nos en la humil, personal i sanadora reflexió sobre el que és l’art. Crec que hem de ser valents, reconèixer el que fem i deixar de prendre el pel a la gent.