SOC
UN MENTIDER. “Pues
el objetivo del mentiroso no es otro que encantar, deleitar, dar placer”.
I TAMBÉ CREC QUE L’ART ES GNOSI. “Donde quiera que exista un anhelo espiritual ahí esta la gnosis”.
Altre
llibre molt recomanable i que em motiva a continuar amb el MANIFEST ARTÍSTIC
que necessite per expressar-me: LA DECADENCIA DE LA MENTIRA. OSCAR WILDE.
La
Vida sostiene el espejo al Arte, y o bien reproduce un tipo extraño imaginado
por el pintor o escultor, o bien realiza en los hechos lo que fue soñado en la
ficción. Científicamente hablando, la base de la vida -la energia de la vida,
como diria Aristóteles- no es sinó el deseo de expresión, y el Arte va
presentando formes diverses a través de las cuales la expresión puede
cumplirse.
I a més d’aquest
llibre també m’he encuriosit per la gnosi:
L’art
participa dels procés gnòstic?, per mig de l’art (pintar, esculpir, crear,...
el que siga i amb el material o tècnica que siga), l’artista és capaç de
conèixer-se? De conèixer el perquè d’eixa
motivació extasiada que provoca el seu particular viatge transcendental al mon
de l’obra artística i haver de donar a conèixer este mon artístic llevant-li el
vel d’allò ocult, traguent-lo a la vida? L’art ensenya a vore, escoltar, tocar el
món? És l’Art coneixements (Γνωσις (gnosis): ‘conocimiento’.)? L’art ens ajuda
a buscar dintre de nosaltres el cosmos?
“Hombre,
conocete a tí mismo y conoceras el Universo y sus Dioses”. Escrit en la llinda d’accés a l’Oracle de
Delfos.
Segons
els gnòstics l’ésser humà està empresonat en el cos humà però pot alcançar la
salvació de la seua ànima si fa créixer dintre seu l’espurna de la divinitat
que tots posseïm. És el principi de la dualitat, dos mons un terrenal i l’altre
diví. El terrenal és sofriment, el diví és gràcia. L’ésser humà ha de viure en
aquest mon matèric però alcançar, conèixer eixa part divina que posseeix i a
través d’aquest coneixement intuïtiu i transcendental desenvolupar harmoniosament totes les
infinites possibilitats humanes. El gnosticisme és una filosofia i també una
religió, en aquest escrit m’interese més per la vessant filosòfica.
En
part es pot considerar que l’art també està empresonat en la matèria, necessita
de ella per a manifestar-se, i en poc més d’un segle en hem donat compte de la
quantitat de procediments i diferents materials i de vegades estranys de que
ens podem servir i no pareix esgotar-se esta apreciació si tenim en compte tots
els recursos que ens proporcionen les noves tecnologies i el seu feréstec
ascens científic, tècnic i social. Però alguna cosa sempre és la mateixa: la
necessitat de expressar, de descobrir, de manifestar en lo material l’ART. De fer tangible alguna cosa intangible.
De traslladar a esta vida el que es descobreix en l’Art. Com diu Oscar Wilde
“La Vida sosté l’espill a l’Art”.
Però
per als gnòstics el coneixement trascendental és important però la matèria no. La matèria és deteriorable,
destructible no és suficient per a contindre les idees perennes i universals
tan importants per a la condició humana. I de fet els gnòstics creuen en la
reencarnació, es a dir si u no alcança l’estat de coneixement d’ú mateix i de
Deu es reencarnarà per continuar coneixent-se. I crec que ací comença el
Manifest a l’afirmar que l’art també es reencarna en obres i obres i obres
generació rera generació d’artistes i a més a més a l’art li agrada la matèria,
es val de ella per demostrar la existència de lo diví, li agrada el color, li
agrada la textura, la forma, la profunditat, la perspectiva, l’olor, el soroll
i el silenci,... i curiós tota la natura es a través dels sentits, de la
percepció que podem atrapar-la, interpretar-la i gaudir-la. A través dels
sentits, percevim tot allò material que ens envolta però es sols a través del
nostre interior misteriós quan creem des
del misteri, observem amb altres ulls, apreciem més singularment, tot i
sentir-nos obligats a donar-li a esta creació condició matèrica. I si l’art es
bo (no tot és art, i no tot es bo) ens preocupem per aconseguir que no es destruïsca
que siga perenne i universal. Quan és un absurd perquè la matèria tota està
destinada a destruir-se. Alguna cosa molt important haurà descobert l’artista
per intentar fer aquest gran esforç.
Sempre
he pensat i m’he cregut que l’Art té una dimensió transcendental, que l’art servia
per a que aquesta dimensió pogués aproximar-se a nosaltres, pogués ajudar-nos
en la nostra salvació, però mai he sabut com arribar-hi. O mes ben dit quina
era la autèntica dimensió transcendental, quin era el camí, quina religió era
la reveladora d’aquesta mística des d’on posar-me a treballar per l’art. La
Cristiana, la catòlica, budista, islàmica, jueva, pagana,... I es ara quan mes
o menys comence a desxifrar alguns dels maldecaps que de tant en tant assolen la
meua ment. I puc dir que la autèntica dimensió transcendental està en u mateix.
No pertany a cap religió. Es u mateix el que ha de conèixer el seu interior per
conèixer el cosmos. I ho se perquè soc artista i se que és el extasis, i se que
l’art me és introspectiu, l’ajuda es a dins de mi no en el exterior. L’art em
descobreix cada jornada de treball alguna meravella del meu cosmos interior, em
fa madurar, prendre decisions respecte a la meua personalitat, a la meua forma
de ser i d’entendre el mon i als demés, em
serveix per descobrir-me i perdre la por, me plena, me reconforta, m’enalteix,
me dona posesió de mi mateix, em fa ser valent, arriscat, aceptar poques normes,
buscar la infinitud. I tot el que vaig descobrint en mi també em serveix per
conèixer la vida.
Sabían
que la Vida no solo gana con el arte esperitualidad, hondura de pensamiento y
sentimiento, tumulto o paz para el alma, sinó que puede modelarse a sí pròpia
conforme a las líneas y colores del Arte, y de repoducir la dignidad de Fidias
lo mismo que la gracia de Praxiteles.
La
revelación final es que la Mentira, contar cosas bellas y falsas, es el
objetivo propio del Arte.
La
decadència de la mentira. Oscar Wilde.
,+por+Nicolas+Poussin..jpg)
