No sé perquè escric enguany açò, perquè voldria assolir la dignitat gai que em meresc? Perquè son dates en que cal recordar el “orgull”? Perquè enguany estic molt solt?...Sí, gràcies a la pintura que escric açò.
Estimada vida:
En la meua infantesa
m’ensenyaren, els adults, els meus pares que “allò que vulgues que els demés no
ho sàpiguen, no ho contes” . I per escriure aquestes paraules no vaig a
excusar-me en que he nascut en una família molt conservadora, que no és el cas,
o en un poble molt homòfob, que ho és el mateix que tots els pobles. Semblava que intentaven inculcar-me que ocultar
algunes coses és necessari per al propi bé, realment és una forma d’autodefensa,
però també em deien “la veritat sempre per davant” ,si els havia de ser
disciplinat i obedient calia conèixer com era jo i així poder educar-me, els
meus pares volien que els digués sempre la veritat i així ho he fet quasi sempre.
La infantil consciència meua, era un xiquet massa menut per comprendre el
significat que estes paraules tenen en la vida, entrava en conflicte. Ocultar?
El què, perquè. O dir la veritat? Com a
xiquet que era reconec que les vaig utilitzar com em donà la gana, huí ocultava
i a l’endemà manifestava, com si d’un joc es tractés, i així poc a poc les vaig
aprendre. Esta forma de autodefensa “allò que vulgues que els demés no ho
sàpiguen, no ho contes” m’ha acompanyat sempre i poc a poc al madurar en la
vida he comprés la seua utilitat. No és que l’haja comprés i ja està, és que he
hagut d’utilitzar-la, me la xutaren a les venes, i molt a sovint, massa.
En
l’adolescència la cosa ja estava més clara. Ara sí que sabia què, on i a quí
devia ocultar certes cosetes. La meua
família és així, sempre hem decidit que millor ocultar “per el què diran” o per
evitar uns confrontaments dolorosos i humiliants. Als 17 o 18 no és la millor
frase que me podien haver ensenyat perquè també vaig començar a ocultar a la
meua família moltes coses i això que no m’havia reconegut com el que era, també
m’ho ocultava a mi mateix. Passen els anys i la cosa no millora, arribem als 25
pretenent ser allò que la societat considera correcte. Aquell conflicte que en
la infantesa començà ara era un autèntic extermini de la consciència. Fins i
tot el meu art resultava macant de vida. La consciència de l’artista i la seua
creació van emparellats. I jo sempre he sigut molt creatiu, mai he deixat de
construir, pintar, modelar, .. però pobre. Per sort, un dia vaig decidir
escoltar-me, escoltar aquella debilíssima consciència, i es des d’aleshores que
vetle per ella, la mantinc i potencie perquè és el que soc i no vull un altra.
Però continue ocultant coses, clar, el teixit social que m’envolta no em permet
tindre tota la llibertat que voldria, alguns familiars, alguns companyers de
treball no necessiten saber de mi. I perquè es gràcies a la pintura que escric
açò? Perquè també en la pintura al final ha guanyat la veritat, ara pinte i
modele el que sóc.
Tinc clar el que sóc, gai.
Tinc clar que és un orgull
ser gai.
Tinc clar que és la meua
vida, per al que vaig nàixer.
Tinc clar que no dec
ocultar-m’ho.
Tinc clar que les persones
que m’estimen i aprecien mereixen saber la veritat.
Tinc clar que la meua obra
creativa soc jo.
Temps i persones difícils
vindran segurament, m’assotaran, intentaran fer-me caure,... be, que vinguin.
Des de la finestra de ma casa.
