Vos presente els captius

captiu

[s. XIV; del ll. captīvus, -a, -um, íd.]

               

1 1 adj Caigut en poder d'algú que el priva de llibertat. El batalló sencer fou fet captiu.

                               

2 adj fig Voluntat captiva.

                               

3 m i f Persona captiva.

Aproximadament en el 1521 Miguel Angel esculpí quatre figures de captius per a la tomba de Juli II, actualment estan en l’Acadèmia de Florència. Són quatre figures nues i lligades, Vasari interpreta les escultures dels captius amb una iconografia de les províncies sotmeses per Juli II al poder de l’església, i per a Ascanio Condivi representen les Arts Liberals. Son escultures en marbre que Miguel Angel no acabà mai, i ahí està una part de la bellesa que ens atrau d’elles, eixa deixadesa, eixa figura presa encara pel material, retorçuda i atrapada en el marbre.

Però, per a aquesta representació de les Arts Liberals sempre s’havia utilitzat la figura femenina, Miguel Angel en canvi utilitza la figura masculina. Tenia Miguel Angel alguna intenció homoeròtica? Ho deixe ací.

El tema m’agrada, l’home captiu, atrapat, mancat de llibertat. El número quatre també m’agrada, en simbologia representa la terra- allò terrenal. I evidentment trobar eixe punt homoeròtic no anava a ser complex.

La llibertat és important, el reconeixement del que ú és també i açò s’ha de fer amb llibertat.

En el món gai és molt fàcil trobar homens que senten la pulsió homoeròtica però que a les seues vides res d’aquesta pulsió es deixa entreveure. S’oculta produint una ambigüitat de la veritat, un segrest de la personalitat, es produeix un autocaptivament. És fàcil trobar homens amb anells de casats, amb fills i una vida totalment casolana i familiar, però per al sexe també es busca l’homosexual i no cal dir-ho amb discreció. Considere a aquestes persones autocaptives del seu instint. Per això en els quadres el captiu, sempre és el mateix model, està nugat, ara be no amb uns nucs qualsevol sinó amb una tècnica japonesa que es diu shibari. El shibari consisteix en nugar a la persona amb un protocol de nucs fets coincidir en zones eròtiques del cos. Es algo molt exquisit, i sexual. El autocaptivament dels meus captius és sexual.

Enfrontada a eixes quatre pintures està la llibertat. Un altra pintura, del mateix model, però no nugada.

Les comportes de Riola

en procés...

Més paisatge

Un nou projecte

Aquestes setmanes he estat treballant en un nou projecte. Ja tinc una bona col·lecció de tauletes de pintura de paisatge, d'aquestes que vos vaig ensenyant. No son bocets sols son estudis per a treballar la llum, la composició, el color. Açò de pintar paisatge m'ho he prés com una cosa didàctica, però tanta tauleta de paisatge a la fi, i quan les veus totes juntes, fa una bona col·lecció de pintura en format menut.

Pensant com podia organitzar-me tot aquest treball per tindre'l junt, m'he construït una caixa per a recollir-les i així poder transporta-la fàcilment i mostrar les xicotetes pintures. Açò de mostrar és important.

També he escrit una presentació amb el perquè açò de pintar paisatge i la tècnica.

“La riqueza que alcanzo viene de la naturaleza, la fuente de mi inspiración”. Claude Monet

El lugar donde vivo está rodeado de naturaleza, una naturaleza exuberante en aquellos lugares donde la mano del hombre no ha intervenido, y una naturaleza ordenada en aquellos otros dedicados a la agricultura, el auténtico sustento económico de este pequeño pueblo de la ribera del Xúquer, Albalat.

Atravesado el término rural por el potente Xúquer que configura el paisaje y le otorga su nombre a la Ribera. Existen en sus márgenes pequeños bosques de álamos y pinos que dejados libres en su crecimiento compiten en altura con las torres campanarios de las ciudades vecinas, destacando ambos  sobre el horizonte plano de esta tierra. Pero quizás el elemento más importante, creado por el hombre, es la “mota” del rio. La “mota” es un cordón de tierra que recorre en paralelo el cauce del rio, unas veces tocándolo y otras a cierta distancia. Configura un terraplén en altura para la protección ante las normales riadas del Xúquer. Por este cordón, convertido en camino rural, se comunican los pueblos que viven junto al cauce; Albalat, Polinyà, Riola, Sueca, Fortaleny, Cullera. Es una auténtica senda humana en donde se practica bike, treking, se pasea, siempre transitada por bicis y personas. Su altura transporta nuestro punto de vista sobre la altura de los naranjos haciendo más visible la línea del horizonte.

Siempre, no recuerdo desde cuando, ha sido uno de mis lugares preferidos para caminar, a cualquier hora del día pero muy especialmente de buena mañana y con la puesta del sol.

“Qué sería de la vida si no tuviéramos la voluntad de crear algo”

Vincent Van Gogh.

Mi trabajo artístico no es sobre el género del paisaje, pero jamás he podido evitar la llamada de esta naturaleza de ribera para crear, y como creador disfruto cogiendo los aperos de pintura al óleo y saliendo del núcleo urbano detenerme en cualquier lugar y observar: la potente luz del mediterráneo filtrada entre los árboles, el vigor de la vegetación, el skyline del horizonte con los contornos de los pueblos y alguna palmera solitaria.

“Donde el alma no trabaja junto con las manos, ahí no hay arte”.

Leonardo da Vinci

Mi pintura es al óleo,  porque me gusta esta técnica, me encuentro suelto, libre, cómodo. Me permite pintar pequeñas tablas de madera (20x 32cm) en sesiones de trabajo de aproximadamente 1 hora. Es una pintura, así lo pretendo, muy suelta de pincelada, muy fresca, rápida. Yo soy realista e intento en estos pequeños ejercicios, ni tan siquiera son bocetos, atrapar el color y la luz tal como la ven mis ojos.

El proceso de creación de la obra no debe quedar solapado del todo. No interesa esconder completamente el procedimiento llevado a cabo, no disimula los breves accidentes de la pintura en su aplicación, ni la naturaleza manual del hecho. El artista se dirige hacia donde se propuso llegar desde los primeros bocetos, pero al mismo tiempo enaltece la nobleza material del arte, dejando impresa la frescura del pigmento cuando pinta o el movimiento de la mano cuando dibuja.

Realistas en Madrid: habitando el espacio. Amalia García Rubí.

Descubrir el arte. Año XVII. Nº 204.

M'ha agradat molt. Quan canvie de paisatge faré un altra caixa amb un altra col·lecció de pintures.

Retrat del model

De tant en tant quan faig les sessions de fotografia als models, sense buscar-ho, puc pillar-los algun retrat on estan més solts, tranquils. Eixes fotografies les tinc en molt apreci, he anat guardant-les esperant algun dia poder aprofitar-les. Son retrats de mig tors però el més important és el rostre, son ells. Normalment quan estem treballant en una posa de cos no els exigisc que me posen una cara o un altra, si la posa ho demana perquè he de traure-los la cara aleshores sí. Però ells s’ho prenen prou professional  i sempre estan  concentrats en la feina. Poques vegades donen a la càmera una naturalitat personal, sempre hi ha tensió. He de reconèixer que els meus models són molt atractius, guapos, i sense buscar-ho perquè   la meua pintura no requereix de cap prototip de bellesa, necessite la seua joventut. I resulta fàcil aconseguir en les poses rostres bells per joves. Però quan es tracta de buscar la bellesa en el rostre, per la morfologia, per la proporcionalitat, pel moment... això és un altra cosa i jo no soc professional de la fotografia. Per això aprecie eixes fotos en que ells estan solts.

El retrat és un gènere difícil, jo diria el que més, has d’estar molt preparat tècnicament com mentalment. Has de tindre molt bon ull per a observar i molt bon traç de dibuix. Quan la persona que estàs retratant és un conegut encara has d’exigir-te més. Algun retrat tinc per ací prop, però poc treballat moltes vegades per por. Un dels objectius per a enguany és el prendre seriosament açò del retrat i com pensava aprofitar l’estiu ja he començat, que ja estem en estiu.