Primera de les portes de Dionisi, la porta de la terra.

Esta porta representa a l'element terra, primera de les quatre portes que he construit per a l'altar de Dionisi i que comence a presentar-vos. 

Abans crec que dec explicar-vos qué és açò de l'altar de Dionisi. En el meu quefer artístic començe a reconèixer la importància trascendental amb que construisc les escultures o pinte els quadres. Per a mí és tan important jugar i conseguir uns efectes plàstics de qualitat: el color, la textura, la composició, ... com intentar fins aconseguir-ho eixa dimenssió trascendental, màgica, esotèrica,... Sempre ho he tingut en compte però és enguany amb la història aquesta de Dionisi quan estic sensibilitzant-me més. No és el meu propòsit, perquè desconec i la desconeixença em modera i em fa ser respetuós, conseguir amb aquestes creacions crear una nova religió ó seguir-ne alguna ja existent sense abans coneiximent i fe però no vull tancar ni perdre aquesta capacitat creativa i sí estar obert posibles nous camins. L'altar de Dionisi apareix quan ordene les taules pintades en una paret i és on  mostre la cara i el cos de Dionisi (sempre respetant que tot açò és una interpretació artística meua), on es mostre l'eroticitat, carnalitat però també la força de la mirada, de la pose, ...és quan em done compte de que he humanitzat a Dionisi donant-li un cos, l'he cosificat, me l'he apropat, li he donat un lloc i una forma en aquest món. Aquest és el motiu per el qual cada vegada he ritualitzat més tot el que he anat creant, i dintre esta creació estan les portes dels elements. Les portes formaran part també de l'altar, han d'estar perquè són escultures (encara tènen més cos  presencial que la pintura) i perquè són esotèriques, màgiques, paganas, trascendentals, ... Poc a poc sent la necessitat de crear una litúrgia al voltant d'aquestos elements i crec que les portes me faciliten molt esta missió. Però vull ser respetuós, jo no sóc sacerdot de res ni pretenc ser-ho sols sóc creador, L'altar de Dionisi podria ser un altar d'ofrenes i les portes dels elements situades en els punts cardinals seran la comunicació d'este món terrenal amb el diví de Dionisi.


La terra representa el progrés, el treball i la riquesa. És sólida, concreta, pràctica i utilitaria. La seua energia es pasiva- receptiva i horitzontal. Està orientada cap al nord i regueix l'hivern. El seu  moment del dia és la nit. Se li ofereix algo vegetal ó terres. Tota la porta està construida en ceràmica engalbada, però en el buit interior colocarem una mena de caixó en vertical on podem posar les ofrenes.

Noche, Regálame un cuerpo

Noche, Regálame un cuerpo

Noche, regálame un cuerpo,

para saciar esta noche mi exaltación,

para matar esta noche mi desesperanza,

ya no soporto estos intinerarios,

este castigo de ir tras huellas extrañas.

Noche, regálame un cuerpo,

no voy a mirar si es hermoso su pecho,

si sus brazos están hechos al trabajo,

ni voy a preocuparme por el color de sus ojos,

por su nombre, por su profesión, por su edad.

Noche, regálame un cuerpo,

Aunque sea por media hora, por diez minutos.

Prometo entregarte, antes que nada, mi cuerpo,

prometo entregarte mi futuro,

prometo entregarte algo más, mi alma.

Regálame un cuerpo.

Dinos Christianopoulos / Grecia

Un quadre de Velazquez.

Els bufats o el triomf de Baco. 1629

Les grans Dionisies d'Atenes

Cuando observamos una puesta de sol o el amanecer ante el océano o en la montaña, rozamos la belleza de lo que es eterno; por unos minutos quedamos locos, fuera de nosotros desde el punto de vista de lo cotidiano, y entendemos que hay una corriente de vida –esencia de Dionisos– sobre la materia, que se expresa en forma de ciclos. Es la continua danza de la vida. Este era el sentido profundo de esas danzas y fiestas dionisíacas: rozar lo eterno, lo que perdura a través de los ciclos de la materia, durante unas horas, para luego volver a sumergirse en lo cotidiano renovados, habiendo rozado lo eterno a través de lo múltiple. Por este motivo, Dionisos, en una clave, es el dios del vino. Por la capacidad embriagadora de esta bebida que hace salir de lo cotidiano y entrar en otro estado de conciencia.

Las Grandes Dionisias de Atenas eran, sin duda, las más importantes celebraciones que, en honor a Dionisos, se realizaban en todo el ámbito griego. Duraban varios días, pero ahora no podríamos establecer una cronología exacta del desarrollo de los diversos actos. Se sabe que la imagen de Dionisos era conducida procesionalmente hasta un templo vecino a la Academia, y luego devuelta al teatro. En ese desfile participaban hombres y mujeres, incluso jovencitas. Al frente marchaban los sacerdotes del dios y los coregos, así como los magistrados de la ciudad. Detrás de ellos formaban un grupo de jóvenes atenienses armados (los efebos, pertenecientes a una escuela militar preparatoria, la efebia, adonde se ingresaba a los dieciocho años) y que constituían la guardia de la estatua. Todos los adeptos iban coronados de pámpanos y algunos de ellos llevaban cráteras de vino. Detrás de los iniciados y de la imagen del dios marchaban las canéfonas (o cistóforas), doncellas que conducían canastillos con frutas y culebras atadas. A las canéforas seguían hombres disfrazados de sátiros, silenos y panes. Las canéforas eran doncellas que conducían las garrafas para las libaciones. Más tarde, se sumaron a los citados unos sacerdotes llamados falóforos, que conducían un gran falo y entonaban las estrofas llamadas fálicas; y los italóforos, que vestidos de mujer, de blanco, imitaban el andar de los borrachos. La procesión se cerraba con el licnón o aventador. El gentío regresaba por la noche, a la luz de las teas.

"per a reflexionar"

Sobre una cita de Joseph Campbell:


...en la ausencia de una mitología general efectiva, cada uno de nosotros desarrollamos una propia privacidad, irreconocible, rudimentaria, que inclusive se puede convertir en un potente pabellón de nuestros sueños....

BACO JOVE DE JOAQUIM AGRASOT.

Aquest quadre el podreu trobar al Museu Sant Pius V de valència.

escultures de baco.

 Figura de mármol de Dioniso con una encarnación antropomorfa del vino. Época romana, 150-200. Quizá basado en un original griego del siglo II a. C., de la Storta, Italia.

A Dionisi se'l representa en l'aspecte físic masculí però  amb alguna que altra corba pròpia del sexe femení, es a dir amb una certa ambivaléncia indefinitòria. És un dels Deus no definit per génere, malgrat sí per sexe. I amb aquesta dualitat els artistes han jugat amb la seua representació al llarg de la història. És el que m'agrada de Dionisi, el modelar i pintar un cos bellíssim  marcat per la seua masculinitat però també per la seua femenitat. Sempre s'han pintat cossos de jovens per açò de la no desenvolupació cap a un génere en concret i les marques físiques, anatòmiques que defineix cada génere però crec que el repte no està en pintar a jovens que no estiguen encara desenvolupats masculinament sino en pintar cosos que malgrat tinguen l'edat que tinguen mostren amb el seu físic tant la seua part masculina com la femenina.