Pinte i esculpisc, el qué? Vos preguntareu. Bells i vells cossos. M’agrada el cos humà, amb les seues marques de vida; amb la seua poderosa joventut, amb la seua fresca sensualitat, amb la seua agresiva eroticitat i també amb la seua eterna maduresa. Cada cos diu alguna cosa en la seua forma, i alguna cosa ens atrau de cada cos, cada cos respira sexe i provoca d’alguna manera a la seua comtemplació, a la seua adoració i fins i tot a la seua possessió.
Pinte i modele allò que no posseisc però desitge, allò que em provoca i mai em pertanyerà, perquè no està al meu camí. Desitge despertar la eroticitat més bella, més sana, més real, autèntica i vertadera, el desig carnal més ocult i més enfonsat en nosaltres mateixos que cadascú porta al seu interior i roman empresonat, desitge extraure’l a la llum d’una manera senzilla, plana, quotidiana, necesite normalitzar els desitjos de la carn per a que mai més siguen pecat. Necesite mostrar que observar la bellesa del cos humà, de qualsevol cos humà, on siga i quan siga no és avançar cap a l’infern.