jo sóc sémele: reflexió

Mestres del caos artistes i xamans. CaixaForum Madrid

Mestre del caos.

Quan a l’any 2010 comencí a treballar amb la pintura i l’escultura figurativa no sabia massa bé què és el que pretenia. Sabia que volia aprendre a pintar i modelar la figura humana, i la masculina per ser la font del meu desig, experimentar amb la ceràmica i aconseguir un repertori d’esmalts i engalbes propis i que pogués utilitzar en la meua escultura i personalitzar-la, fondre o buscar possibles nexes d’unió entre la figuració i l’anterior tema de portes i llindars de la meua escultura, ...

A poc a poc el temps, quatre anys, m’ha fet treballar i el treball m’ha ajudat a clarificar com vull treballar l’escultura i la pintura. La creació del blog també m’ha ajudat a versar amb paraules poètiques els meus sentiments visuals i narrar amb xicotets manifests les meues intencions artístiques. També he estat més atent a exposicions que he considerat podrien agradar-me, servir-me i instruir-me. I aquesta de la qual huí vos mostre és un bon exemple de com m’he sentit molt identificat i de com amb la meua escultura i pintura em sent molt a prop de la idea de l’exposició.

La mostra forma part d’una itineració internacional que tindrà en CaixaForum Madrid l’únic lloc de parada a Espanya. Està concebuda i produïda pel Musée du Quai Branly de París i organitzada per l’Obra Social ”la Caixa”, amb la col•laboració del Kunst- Und Ausstellungshalle der Bundesrepublik Deutschland (Bonn, Alemanya) i presenta un conjunt de més de 220 obres. Entre aquestes, objectes, vestits i representacions procedents de grans col•leccions antropològiques i etnogràfiques, juntament amb creacions d’artistes contemporanis com Annette Messager, Thomas Hirschhorn o Jean-Michel Basquiat, que mostren la vigència del caos ancestral, reflex de l’inconscient humà.

Fotografia de l'exposició

L’exposició es realitzà l’any passat, 2013, però no es fins huí que me trobe capaç de reflexionar sobre el que m’agradà quan la visití i el que m’ha influït en el meu treball després d’un any.

Amb la meua escultura i la meua pintura he fet ídols ...i els he donat una forma pròpia, els he disposat en un espai, els he donat elements, ... He creat unes figures protectores.

En totes les cosmologies, déus i dimonis lluiten des de l’inici dels temps. El món

es manté en un equilibri fràgil. Ordre i desordre, creació i destrucció, se

succeeixen de forma cíclica. Enfront d’aquesta convulsió, els humans recorren

a divinitats tutelars i s’envolten de figures protectores.

Dionisi d'ídol, sémele. 2012

Hephesto d'idol. Sémele. 2013

Sota l’aparença d’una vida ordenada regna el caos. Tinc una vida ordenada, un treball, una vivenda digna , un bon jornal que me facilita menjar i vestir, que me facilita també fer front a les despeses del taller, me possibilita algun viatge de tant en tant, i algun capritx que altre però sota tota aquesta normalitat existeix altra vida, que no doble, on estan els meus sentiments reals i el que sóc, ocult o fora de joc?

En la majoria de cultures, l’imaginari col•lectiu ha creat figures ambivalents,

transgressores, subversives: herois o déus que es distingeixen de les altres

divinitats per la seva impuresa original. Aquesta figura del «pertorbador diví» es

manifesta d’Egipte al Japó, de Grècia a Alaska, del Brasil a Benín. Les seves

fetes i malifetes han donat lloc a un gran nombre de contes i relats tradicionals i

seculars. Enfront de l’ordre regit per la raó, representa el salvatge i el sagrat, la

desmesura desgavellada, la confusió de les normes, el moviment i la fallida de

les categories socials. És el caos generador que atempta contra l’immobilisme.

Baco pixant, sémele. 2013

Els meus ídols em protegeixen de l’ordre constant i diari que m’envolta i m’orienten pel immobilisme que visc donant-me el lloc del salvatge. El salvatge però no el feréstec i animal sinó més be aquell per a qui el món no té un lloc i ha d’aprendre a sobreviure sense voler deixar de ser qui és. Aquell que mai podrà manifestar la completa veritat de la seua existència.

Els iniciats hi utilitzen diferents

objectes com a receptacles de poder: materials fràgils, d’ús comú, precaris o

residuals, en els quals es concentren les forces ocultes. El secret afegeix poder

a l’objecte, uneix els qui els comparteixen i allunya els altres.

Cordes entrellaçades, monticles d’objectes inclassificables i conjunts

indefinibles que són el resultat de la manipulació dura a terme durant els rituals

evolucionen constantment i es transformen cada vegada que el sacerdot els

activa. Només l’iniciat, el mestre del caos, és capaç de desxifrar el missatge

d’aquests objectes. La seva força és el resultat de la condensació de gestos,

paraules i materials.

Exvots que serveixen per obtenir un do o agrair el

compliment d’un desig. Sovint estan destinats a combatre la malaltia que