MANIFEST DEL NU

La meua aventura en la Pintura.

Perquè pinte nus masculins?

Perquè pinte a Dionysus, Hephesto, Hermes, ...?

I perquè pinte als models aïllats dins el quadre, sense fons en perspectiva, arquitectures, paisatges, ...?

“La idea d’oferir a la vista pública el cos va ser grega. Els grecs donaren al cos masculí el lloc de la bellesa. Una bellesa encarnada en els cossos dels atletes joves, el substrat bàsic de la bellesa primigènia. Així apareixen les primeres escultures: els kouroi magnifiques escultures realitzades per a honrar al joves guanyadors de les competicions esportives, dels Jocs. En deu segles el Mediterrani s’omplí de bellíssimes i plurals estàtues de nus masculins, d’atletes, herois i Déus olímpics. El Mediterrani fou un mar de déus plurals, de morals obertes, d’ànsia d’hedonisme i de sana i ritual luxúria. Fins que al cristianisme començaren a molestar-li. La història del nu masculí sofriria una època d’ocultisme.”

Los placeres de la pintura. Luis Antonio de Villena.

Kouroi grec, ss V a. C. Museu Nacional d'Atenes. / Fotografia de Jack Pierson. Untitled (Andrea Carrano)1996

Pinte per l’eroticitat que representa el cos nu masculí, per la seducció de la imatge, per la cosificació o materialització que provoca la pintura, per la llibertat. Pintar és oferir a la nostra mirada, públicament sense ocultació, sense prejudici, un cos jove, desitjable. Tal com ho feien els grecs. Tota l'obra que vos he presentat és sobre Dionysus, alguna pintura hi ha sobre Hephesto però encara no és molt forta, decidida. M'agrada Dionysus, és un Déu del Mediterrani. Em sent fascinat per la cultura Greco- llatina. Però en la meua ment no sols està Dionysus, també pense en Hephesto, Hermes, ... i els que puguen vindre. Sóc humanista, jo també reivindique una cultura romana i grega, reivindique “un mar de deus plurals, de morals obertes, d’afany d’hedonisme i de sana i ritual luxúria”. En tant de temps que ha passat des d'aquelles primeres escultures gregues no ens hem cansat ni hem esgotat el treballar amb els nus. Sí es cert que algunes èpoques han sigut més figuratives que altres però no ha desapareguda la figuració en l'art. Des d'ací reivindique també la figuració, perquè és important, és rica de recursos, i molt atrevidament diré que és necessària.

“Donatello amb el seu David torna a cridar l’atenció sobre el nu masculí i el renaixement s’encarregarà de recuperar l’atenció gratuïta i pública sobre el cos nu amb la circulació de les imatges mitològiques en un procés descrit per Erwin Panofsky com la síntesi retrobada. Apareix l’erotització de la mirada. I esta erotització afecta també a les imatges religioses. La Iglésia condena la nuesa del cos i el caràcter lasciu dels pensaments que puga suscitar però la sensualitat de les imatges religioses serà un fet arribant a un paroxisme en les pintures i les escultures d’èxtasi i com a exemple l’escultor Bernini.

La representació del cos es converteix en una autèntica celebració de les carns: al pintar la pell, la pintura arriba, parlant amb exactitud, al màxim en la mida en que fa visualment sensible el que falta, el que resulta impossible i prohibit d’alcançar, el volumen tridimensional d’un cos viu, que dona la sensació d’una vida palpitant baix la pell, del calor de la sang. Naixent de l’espectacle de la carn, el plaer del color s’expressa per a començar baix la forma d’un desig de tocar.

Més enllà de les estratègies de seducció pròpies de la pintura eròtica, l’exaltació pictòrica del cos funda una eròtica de la pintura.”

Historia del Cuerpo (I) del Renacimiento a la Ilustración. Cap. 10 La carne, la gracia, lo sublime. Daniel Arasse.

Sant Joan, Caravaggio. / Fotografia de Zac Taylor by Doug Inglish.

Sant Sebastià, Bernini. /fotografia de model de Bernardo Arriagada.

En la meua pintura no hi ha paisatge, arquitectures que envolten i situen al Déu. Mes bé està com aïllat amb un fort chiaroscuro, la meua intenció és contemplar al déu, sols la figura, exaltar el cos, sentir la carn. I així facilitar el camí a la vista per a poder tocar. Si el tema de la pintura és eròtic, també la mirada serà eròtica i açò me pareix el miracle de l'art, de la pintura. L'art erotitza la mirada, la converteix en vouyeur. Però una mirada que no li basta amb la contemplació del quadre o l'escultura, va a necessitar tocar-la visualment, atrapar-la per ferla seua, perquè també desitja al nu. L'art va molt més enllà dels sentits, transporta la ment a la realitat, desempresona, allibera, obri . A més a més, com m'agrada l'escultura, modelar el fang, jugar amb l'espai, organitzar-lo, recrear-lo, en pintura crec que faig el mateix. La meua pintura cosifica el nu. Jo toque la pintura i és un goig, un plaer i sent la necessitat de contagiar-vos-ho. Per què? Perquè allibera.

Pintura del mes d'agost en procés. Sémele 2014