Ha passat una setmana des
del certamen CVO de València. Tal com m’havia promés, en no ser seleccionat,
vaig anar a veure l’obra presentada, seleccionada i exposada.
Primer vull aclarir que:
no és la meua intenció, a l’escriure estes paraules, anar contra els artistes si
no més bé reflexionar. Perquè considere que ser artista en estos temps, faces
el que faces, és un acte de valentia.
Segon: vull manifestar
també el sentiment amb que m´he trobe. DESPAGAT, em trobe despagat al veure l’art
més contemporani que es realitza a la ciutat de València. Despagat no per la
quantitat o el nivell cultural, despagat perquè esperava trobar-me un art
innovador, desorientat dels circuïts comercials i oficials, colpidor, … m’hagués
agradat trobar-me com aquelles persones que assistiren a les primeres
exposicions on els impressionistes presentaren obra, desencaixonats.
Vaig estar, el temps no em
permetia més, a tres llocs expositius. El OCTUBRE C.C.C., el Centre del Carme,
i el Centre Cultural Bancaixa. Vaig escollir estos llocs perquè exposaven la
pintura i escultura seleccionada. M’agradà molt, però que molt l’espai OCTUBRE
C.C.C. la reforma que han fet de l’edifici i els usos per als que estarà
destinat, respecte a l’obra exposada cap sorpresa, tot era normal.
En el Carme coincidia el
certamen amb dos exposicions. “40 anys de la Galeria Cànem” i “Evolució.
Col·lecció AENA”. Molt bones exposicions de molt bona qualitat d’obra i
artistes, no cal dir el caràcter oficial i històric d’aquestes exposicions.
Però al veure la del CVO començà a aparèixer el despago. Perquè era el mateix
que hi havia a les exposicions grans, amb la diferència temporal: les obres del
CVO pràcticament eren d’enguany i les de les exposicions són històriques amb 40
anys. No pot ser que continuem fent el mateix, no pot ser que un important certamen
no ens colpisca per innovador, transformador, ... i més quan hi ha una
selecció.
Què estem fent amb l’art?
És art el que estem fent?
Quan em vaig assabentar
que no era seleccionat vaig pensar que tal vegada els meus quadres són
excessivament clàssics, per ser figuratius- realistes. Però ara crec que és més
clàssic l’art que vaig veure al CVO, no per ser figuratiu si no per repetir-se.
Crec que hem de deixar a
un costat la lluita entre realisme o abstracte- conceptual i endinsar-nos en la
humil, personal i sanadora reflexió sobre el que és l’art. Crec que hem de ser
valents, reconèixer el que fem i deixar de prendre el pel a la gent.