¿Perquè el riu?
Largo espectro de
plata conmovida,
el viento de la
noche suspirando
abrió con mano
gris mi vieja herida
y se alejó: yo
estaba deseando.
Llaga de amor que
me dará la vida
perpetua de
sangre y pura luz brotando.
Grieta en que
Filomela enmudecida
tendrá bosque,
dolor y nido blando.
¡Ay qué dulce
rumor en mi cabeza!
Me tenderé junto
a la flor sencilla
donde flota sin
alma tu belleza.
Y el agua errante
se pondrá amarilla,
mientras corre mi
sangre en la maleza
mojada y olorosa
de la orilla.
Aquest sonet de
Federico García Lorca sempre m’ha acompanyat. Podría afirmar que és la primera poesia que
alguna cosa me remogué. I coincidiren varies circumstàncies que crec foren les
que em feren conectar tan bé amb aquesta poesia, i que amb el pas del temps han
determinat la meua vida. La poesia està inclossa en un llibre que caigué a les
meues mans “sonetos del amor oscuro” en
un moment (any 1998) en que em preguntava moltes coses sobre la vida, sobre la
felicitat, sobre el destí, sobre qui era i com. I tots aquests dubtes se transformaven
en pors, en foscor, en solitud, en eixa mena de vuit que de sobte t’envolta i t’angoixa. Necessitava valentia
per a prendre una determinació, valentia per a ser jo: el que sent, el que
necessite, el que desitge. Deixar la por, la inquietud i confiar en que la
veritat me faria lliure, però com? Quí m’ho podia explicar, a quí podria entendre?.
Trobí el llibre en una prestatgeria un matí dels que acudia a estudiar a la biblioteca pública municipal d’Algemesí . “…amor oscuro” el títol me cautivà. Això és
el que necessitava, un referent: identificar-me amb les paraules de Federico i
amb Federico, i no tindre por a manifestar el meu amor com ell ho havia fet .
I com s’enllaça
tot açò amb el riu? Sencill, per les vesprades agafava la bicicleta i eixia al
terme i a la mota del riu a desenvoirar-me. I allí estaba el riu, agafava la
mota en Albalat i arribava fins a Riola o Fortaleny. Aquelles llargues eixides
en bici ara sé que me serviren per a trovar-me. De sobte tot es connectà: les paraules de
Federico que m’alimentàven, els moments de solitud però tan ben acompanyats per
la natura de la Ribera, el riu que semblava acaronar-me i protegir-me i
donar-me valentia. Sempre he cregut en
el poder de la natura. Llegia quan em detenia a descansar en alguna revolta o
xopera, i un dia decidí carregar al llom un xicotet equipatge per a dibuixar:
plumilla, paper, algún pincell i tinta. I ahí nasqueren els primers dibuixos
del riu. Son meus, sempre han esta al meu costat, i estarán. Il·luminen les
paraules de Federico amb molta gratitud. Poc a poc m’emganxà i molt conèixer la
vida de Federico. Amb el temps altres poetes han arribat a les meues mans i s’han
convertit en indispensables: Kavafis, Luís
Cernuda, Pablo Garcia Baena, Luís Antonio de Villena, Francisco Brines, Juan
Antonio González Iglesias,…
Han passat 22
anys i la poesía continua alimentant-me, continua sent necessària en el meu
art.
I el riu? També,
ara visc molt més prop d’ell. I continue pintant la Ribera. És la meua terra.
