Sémele, filla del rei Cadmo de Tebas, mare de Dionís- Baco.

Es aquest blog sobre pintura i escultura. Però… mitològica, pagana. És un món antic, clàssic, fantàstic, personal en el que vos vull endinsar fins on arriben els límits de la imaginació i contemporitzar-lo. És un espai per compartir amb vosaltres imatges bellíssimes del cos humà, perquè així ho feien els grecs.


dilluns, 20 de gener del 2020

poesia- el riu- art


¿Perquè el riu?


Largo espectro de plata conmovida,
el viento de la noche suspirando
abrió con mano gris mi vieja herida
y se alejó: yo estaba deseando.

Llaga de amor que me dará la vida
perpetua de sangre y pura luz brotando.
Grieta en que Filomela enmudecida
tendrá bosque, dolor y nido blando.

¡Ay qué dulce rumor en mi cabeza!
Me tenderé junto a la flor sencilla
donde flota sin alma tu belleza.

Y el agua errante se pondrá amarilla,
mientras corre mi sangre en la maleza
mojada y olorosa de la orilla.

Aquest sonet de Federico García Lorca sempre m’ha acompanyat.  Podría afirmar que és la primera poesia que alguna cosa me remogué. I coincidiren varies circumstàncies que crec foren les que em feren conectar tan bé amb aquesta poesia, i que amb el pas del temps han determinat la meua vida. La poesia  està inclossa en un llibre que caigué a les meues mans  “sonetos del amor oscuro” en un moment (any 1998) en que em preguntava moltes coses sobre la vida, sobre la felicitat, sobre el destí, sobre qui era i com. I tots aquests dubtes se transformaven en pors, en foscor, en solitud, en eixa mena de vuit que de sobte t’envolta i t’angoixa. Necessitava valentia per a prendre una determinació, valentia per a ser jo: el que sent, el que necessite, el que desitge. Deixar la por, la inquietud i confiar en que la veritat me faria lliure, però com? Quí m’ho podia explicar, a quí podria entendre?. Trobí el llibre en una prestatgeria un matí dels que acudia  a estudiar a la  biblioteca pública municipal d’Algemesí  . “…amor oscuro” el títol me cautivà. Això és el que necessitava, un referent: identificar-me amb les paraules de Federico i amb Federico, i no tindre por a manifestar el meu amor com ell ho havia fet .
I com s’enllaça tot açò amb el riu? Sencill, per les vesprades agafava la bicicleta i eixia al terme i a la mota del riu a desenvoirar-me. I allí estaba el riu, agafava la mota en Albalat i arribava fins a Riola o Fortaleny. Aquelles llargues eixides en bici ara sé que me serviren per a trovar-me.  De sobte tot es connectà: les paraules de Federico que m’alimentàven, els moments de solitud però tan ben acompanyats per la natura de la Ribera, el riu que semblava acaronar-me i protegir-me i donar-me valentia.  Sempre he cregut en el poder de la natura. Llegia quan em detenia a descansar en alguna revolta o xopera, i un dia decidí carregar al llom un xicotet equipatge per a dibuixar: plumilla, paper, algún pincell i tinta. I ahí nasqueren els primers dibuixos del riu. Son meus, sempre han esta al meu costat, i estarán. Il·luminen les paraules de Federico amb molta gratitud. Poc a poc m’emganxà i molt conèixer la vida de Federico. Amb el temps altres poetes han arribat a les meues mans i s’han convertit en indispensables:  Kavafis, Luís Cernuda, Pablo Garcia Baena, Luís Antonio de Villena, Francisco Brines, Juan Antonio González Iglesias,…
Han passat 22 anys i la poesía continua alimentant-me, continua sent necessària en el meu art.
I el riu? També, ara visc molt més prop d’ell. I continue pintant la Ribera. És la meua terra.