És molt important que la pintura siga visceral. M'explique: el pintor ha d'adentrar-se en el particular mon del llenç, ha de conseguir oblidar-se de la seua persona, de tot allò que l'envolta, ... ha de fondre's amb cada pinzellada amb la pintura, necessita tots els seus sentits per a aquesta tasca. I amb aquesta fusió pictòrica, ú deixa de ser qui és i es converteix en artista però mai deixarem de ser persones els artistes, sempre tindrem necessitats fisiològiques que cal tindre en compte. El cas concret, i per açò este discurset, és la suor. Huí fa calor i pinte, i mentre sue. I és curiós però no sols estic suant jo es com si també estigués suant el llenç, el que hi ha pintat al llenç. La sensació és d'un aclaparament gran per l'ambient calurós i açò és el que transmet al llenç. Esta visceralitat que res té a vore amb el tema a pintar provoca que la pintura estiga tan viva com jo. I huí és la suor, però també ha sigut el desencant, l'alegria, l'euforia, la pena, la tristor, la desgana. Per això els meus quadres són jo.
