De
tant en tant quan faig les sessions de fotografia als models, sense buscar-ho,
puc pillar-los algun retrat on estan més solts, tranquils. Eixes fotografies les
tinc en molt apreci, he anat guardant-les esperant algun dia poder aprofitar-les.
Son retrats de mig tors però el més important és el rostre, son ells.
Normalment quan estem treballant en una posa de cos no els exigisc que me posen
una cara o un altra, si la posa ho demana perquè he de traure-los la cara
aleshores sí. Però ells s’ho prenen prou professional i sempre estan concentrats en la feina. Poques vegades donen
a la càmera una naturalitat personal, sempre hi ha tensió. He de reconèixer que
els meus models són molt atractius, guapos, i sense buscar-ho perquè la meua pintura no requereix de cap prototip
de bellesa, necessite la seua joventut. I resulta fàcil aconseguir en les poses
rostres bells per joves. Però quan es tracta de buscar la bellesa en el rostre,
per la morfologia, per la proporcionalitat, pel moment... això és un altra cosa
i jo no soc professional de la fotografia. Per això aprecie eixes fotos en que
ells estan solts.
El
retrat és un gènere difícil, jo diria el que més, has d’estar molt preparat
tècnicament com mentalment. Has de tindre molt bon ull per a observar i molt
bon traç de dibuix. Quan la persona que estàs retratant és un conegut encara
has d’exigir-te més. Algun retrat tinc per ací prop, però poc treballat moltes
vegades per por. Un dels objectius per a enguany és el prendre seriosament açò
del retrat i com pensava aprofitar l’estiu ja he començat, que ja estem en
estiu.
